Burrocràcia: Segon assalt

Bona nit des de Rússia de nou!

En aquests últims dies hi ha hagut alguns moments desesperants, la majoria deguts, com és d'esperar, a la paperassa. Però amb paciència i bon humor les coses solen solucionar-se, encara que no em puc proclamar vencedora al 100% d'aquest últim assalt. M'explicaré.

El visat que em van fer em dóna permís per quedar-me a Rússia fins a mitjans de novembre. I no em permet tornar a entrar-hi si en surto. Això és normal i s'ha de seguir un procediment per a allargar el visat i fer-lo multi-entrada. El divendres 4, després d'una paperassa prèvia incloent fotocòpies sense sentit, vaig a la universitat per a començar el tràmit. I resulta que em diuen que jo aquí m'hi estaré 5 mesos, no 6. De sobte, així perquè sí, em treuen 28 dies d'estada i un bon grapat d'euros de la beca. No, no era així com havíem quedat. “Que estàs desil·lusionada?” No, i ara... Enlloc de tenir 6+4 mesos, ara en tinc 6-1...

Després d'aquesta entrevista, vaig pensar que, ja que tindria menys temps, l'hauria d'aprofitar millor. Així que me'n vaig anar a caminar per parts de la ciutat que no coneixia, per a descobrir-la. I així, com qui no vol la cosa, camines gairebé 6 kms i veus alguna estàtua de Lenin.

El dilluns em vaig llevar tres hores més aviat del que em pertocava per anar a parlar amb una responsable que em podria aclarir què passava. El despatx obria a les 9 i allà era jo, com un clau. La responsable va arribar a les 10. Puntualitat russa.

Jo li vaig explicar el problema però ella no m'acabava de prendre seriosament, no veia el problema. I m'anava posant peròs. Al final vaig haver de recórrer a un últim i desagradable recurs: parlar dels diners amb cara de pena. L'efecte va ser inmediat i em va dir que a la tarda tindria una resposta.

I després d'això vaig anar a fer 4 kms més.

Finalment, vaig rebre un e-mail: tot era un error seu, i a mi em pertocaven 6 mesos, com a mínim. Així que em puc quedar aquí fins al 28 de febrer. No cal dir que vaig haver de tornar a la universitat (que no és on tinc les classes) fins a tres vegades més per a poder tenir enllestit el tema de la prolongació del visat. Però vaig descobrir (/confirmar) que tot es tracta de tenir morro. Quan el dilluns em van dir “torna demà a les 3”, vaig posar mala cara perquè no m'anava gaire bé. “Que no et va bé?”. I li dic: “Tinc coses a fer. Sempre i quan no m'hagi d'esperar, puc venir a les 3”. El dia següent vaig passar pel costat de la resta d'internacionals i em van atendre de seguida. I no em vaig sentir malament.

Quin és el problema? Per fer els visats aquesta gent necessita quedar-se el teu passaport durant un mes. Tinc un document substitutiu, però insuficient per a viatjar gaire lluny de la ciutat. Així que la nostra excursió a Moscou prevista a principis de novembre haurà de ser aplaçada...

I aquestes són les qüestions burocràtiques que m'han ocupat aquests dies. Però també hem fet altres coses!

• Vam anar a la platja. Vivim força a prop d'un racó força semblant a una platja. Pel que m'han dit, però, aquestes aigües estan tan contaminades que el bany hi està prohibit. Així que ens vam dedicar a tirar pedres a l'aigua, a veure quina feia més vots. Sort que no vam fer cap competició.
  
  

• La història de la tauleta... Alguns us preguntareu com va acabar aquesta història mancada de sentit. Doncs bé, té una segona part. Precisament quan la meva veïna i jo vam anar a parlar amb la directora per a explicar-li, la culpable es trobava al despatx. “L'altre dia tres dones es van endur una taula de la nostra habitació”. I la culpable: “A quina habitació us esteu?” “203.” La seva resposta:
  “Ah, sí”.
  Ah, doncs molt bé.
  Sembla ser que això és normal. La directora s'ho va apuntar per a que estiguéssim tranquiles que res ens seria reclamat. Tot va passar amb tal naturalitat que em va fer vergonya preguntar: “ja, però PER QUÈ?!”
  Així doncs, no crec que recuperem la tauleta a no ser que sobornem la dona de la neteja. Però no sé quant li va donar l'altra estudiant...
  I l'altre dia, en tornar a casa, va i ens trobem que ens havien desaparegut les cortines. Això ja passava de taca d'oli. Irònicament, però, gràcies a la falta de cortines, al dia següent -que m'havia oblidat de programar el despertador-, la llum del sol em va despertar i només vaig arribar 30 minuts tard a classe. Abans que pogués tornar a anar a parlar amb la directora, però (sempre que hi vaig, “ha sortit”...), va venir una dona amb una escala i les va recol·locar.
  En aquesta residència passen coses estranyes. L'altre dia a les 7 del matí, mentre encara dormia, van picar a la porta un noi i una senyora amb uns uniformes que semblaven de mecànic i un maletí, i van començar a dir-me coses que jo no entenia. Però ells insistien. Fins que vaig dir “Estava dormint. Ho sento. No entenc res”. Llavors em van preguntar si algú havia trucat un metge. No, aquí no. Passi-ho bé.

• Aquesta setmana he anat a l'Hermitage. Sort que és gratuït per a estudiants. Amb 2 hores no en devia veure ni un 3%... Serà qüestió de tornar-hi. Això sí, mai un dilluns. Precisament dilluns passat, a la porta de l'Hermitage, vaig saber que aquest és l'únic dia lliure del museu...

• I diumenge passat vam anar d'excursió a Gátchina, un altre lloc prop de Peter on hi ha un palau i un parc. El palau no és tan espectacular com els de Pushkin o Pavlovsk, però el parc es veia molt bonic. Aquí ja ha arribat la tardor i té molts més colors que la tardor a què jo estic acostumada. El parc era ple de fulles de mil colors al terra amb què un munt de futures núvies es feien corones. A la propera en penjaré fotos!

Les escales interminables del metro,
de les quals parlaré un altre dia.

• Estic perdent els horaris. Una cosa que m'estranyava molt era la suposada falta d'horaris fixats per a fer els àpats en aquest país. No és suposada; aquí la gent fa els àpats quan té temps. Tant les 12 com les 4 són hores normals per a dinar. I l'hora de sopar s'allarga de les 6 a les 10-11... Vés a saber. La qüestió és que, volent-ho o no, al final jo també menjo quan tinc temps. Hi ha dies que he dinat a les 17:30 i dies que he sopat a les 19:00.
  

• Un descobriment saludable. Una companya de la residència que porta molts anys aquí ens va parlar d'una mena d'escola de circ on dónen classes obertes de moltes coses, i s'hi pot anar pagant el que es vulgui; són com donacions. Hi ha Ioga, Tai-Chi, malabarisme, uniciclisme, Capoeira... Ahir vam anar a una classe de Ioga i avui a una de dansa improvisada. Aquesta escola està ben bé al centre, però en un racó tan amagat que es podria dir que és impossible trobar-la de casualitat. La propera vegada en faré una foto i la penjaré. En part per aquesta raó (i per altres que no vénen al cas) ens va ser una mica difícil no ser el centre d'atenció en algun moment (què fan dues guiris aquí? Com ens heu trobat? D'on veniu?). Però els dos monitors han estat molt simpàtics amb nosaltres.
  I bé, em van servir per confirmar l'inevitable. Allò que es diu en forma, no ho estic gaire. I ja no parlem de la flexibilitat i l'equilibri...

I ja en termes més generals:

Ara mateix estem passant pel "Babe leto", una mena de segon estiu a mode de falsa il·lusió abans de la baixada en picat de les temperatures. Segon estiu, aquí, vol dir 12 graus de màxima.

Em pensava que seria més dur deixar enrere certes delícies culinàries que només es troben a les nostres terres, però aquí tampoc es menja malament. I he trobat altres delícies que no trobaré a Catalunya i que segurament trobaré a faltar.

Espero poder tornar a escriure d'aquí a poc, de manera que podré ocupar més espai explicant aspectes de Rússia i de la vida a la ciutat, divagar menys i no ocupar espai amb tantes peripècies burocràtiques avorrides!

Moltes-moltes gràcies a tots els que esteu pendents de mi d'alguna manera, als que us feu vostra la lluita per recuperar la tauleta, als que no voleu esperar al següent capítol... Que oblidar-me el facebook obert una estona sigui sinònim de no donar a l'abast em fa sentir com a casa a 3000 kms <3

Demà tornem a fer una excursió! Però això ja ho explicaré la propera vegada... :)

P.D.: Ah, jo sí que tinc alguna cosa a celebrar avui. Felicitats, Pilars (mama i iaia, especialment)!!