Al final dels finals

Bona (última) nit!

Bé, ara sí que és definitiu. Exactament 6 mesos després (del 28 d'agost al 28 de febrer), em toca tornar a la meva aparcada realitat, aquella que vaig deixar en stand-by fa 185 dies.

Tinc la sensació d'estar a punt de despertar-me d'un somni molt dolç. Els rajos de sol comencen a travessar les cortines i d'aquí a poques hores sonarà el despertador. Per sort sé que torno a una realitat que m'agrada!

Han marxat els últims convidats, els amics de la residència, els meus, els de cada dia. Hem estat prenent el te. Que magnífics són i com els trobaré a faltar. No he tingut companya d'habitació en tot el febrer, i aquí ens hem quedat ara, aquestes 4 parets i jo. Armaris buits i maletes plenes.

Ara mateix em vénen al cap les imatges dels moments d'abans de “posar-me a dormir”. Aquella anada a l'aeroport acompanyats d'un diluvi universal. No sabíem si arribaríem. Tots els interrogants que se'ns plantejaven durant el trajecte amb avió. La indiferència del meu gat quan me'n vaig acomiadar (Em consta, però, que des de llavors ha agafat el -fins llavors inusual- costum de dormir al meu llit). I vaig tirant enrere i em poso a la pell d'una Aina que no tenia encara gaire idea de què li esperava però tenia moltes ganes de saber-ho. Em vénen al cap totes les vegades que em vaig acomiadar abans de marxar. La dolorosa diferència, però, és que aquells comiats eren un “fins després”, mentre que la gent de qui m'he acomiadat aquestes últimes setmanes, no sé quan (ni si) la tornaré a veure. Persones amb qui m'he estat veient regularment, en alguns casos cada dia, i que de sobte deixaré de veure. Com odio acomiadar-me...

Però què hi farem, d'això es tracta, no? Me'n vaig deixant enrere un bon grapat de motius per tornar. Estic convençuda que aquesta mena d'aventures tenen sentit precisament perquè tenen final i, essent conscient d'això, marxo satisfeta de com he aprofitat l'experiència i en faig un balanç més que positiu. Res em fa arrepentir-me de la decisió que vaig prendre a l'octubre del 2012 (podeu imaginar el temps que fa que ho tinc al cap?) decidint demanar aquesta beca.

La penúltima posta de sol

Però parlem de coses que no m'interessin només a mi. De separacions d'aquest tipus n'hi ha incomptables cada any. Tot canvia inevitablement, ens agradi o no. Ara volia fer uns últims comentaris sobre coses curioses.

Fa unes setmanes, un amic meu, estant amb mi, va haver de sobornar un policia amb una quantitat lleugerament inferior de 2,5€ per a que no el detingués sense cap motiu. Era el dia abans de la cerimònia d'inauguració dels jocs de Sochi i hi havia una bona colla de policies enduent-se joves al cuartelillo amb qualsevol pretext. Sembla ser que solen seleccionar nois acompanyats de noies, perquè és més probable que acabin pagant per ser deixats en pau.

Els jocs de Sochi també és un altre tema que podríem discutir àmpliament. Segur que molts heu sentit a parlar de la grandíssima suma de diners que ha costat, de la gent que ha mort preparant-ho, dels nyaps arquitectònics que ha provocat la falta de temps, etc. I molts segur que recordeu com una de les anelles olímpiques no es va obrir com tocava. Jo vaig veure tota la inaguració dels jocs des de la tele russa. Tots vam veure com aquella anella de fet s'obria, gràcies a algun tècnic de televisió àgil que, en adonar-se'n, va posar les imatges de l'assaig. Això sí, se'ls va escapar mostrar com el primer ministre, Medvedev, es va adormir durant la cerimònia o com (mare meva, com vam riure) una de les persones encarregades de formar la bandera de Rússia es va confondre de lloc (n'he buscat desesperadament un vídeo, però sembla que l'anella ha acaparat tota l'atenció). Pocs russos conec que estiguin contents amb aquests jocs (bé, ara sí, perquè Rússia ha guanyat). A més, des d'uns dies abans, el ruble ha estat caient. Quan vaig arribar, 1 euro eren uns 42 rubles; i l'altre dia en vaig canviar per 49.

Aquests dies he estat aprofitant per visitar llocs de la ciutat que em quedaven pendents.

Concert del cor

Vam anar també a algun altre concert del cor de la universitat, a algun museu (el de les papallones o la presó de la fortalesa), a algun ballet... I això dels espectacles em recorda un aspecte curiós a comentar. Al final dels espectacles, quan la gent aplaudeix, té lloc un fenomen que només he vist aquí. Comencen a aplaudir com a tot arreu, però al cap d'uns segons, com si fossin pèndols que es sincronitzen, comencen a picar tots al mateix moment.

L'"espantaocells" de la facultat
de filologia

Aquesta última setmana s'ha celebrat la Máslenitsa, que ve a coincidir amb la setmana d'abans de Carnaval. Durant aquesta setmana la gent menja bliny (creps russes), i fan altres coses, com ara cremar una mena de ninot amb forma d'espantaocells com a símbol de l'inici de la primavera. Però això jo ja no ho podré veure. Fa 3 dies seguits que està fent sol i hem tornat als 0 graus i fins i tot els hem superat (impensable al febrer). No hauria dit mai que tot això em faria sentir com de nou a la primavera, però així ha estat.

Anem acabant. Dono unes enormes i sinceres gràcies al programa Eranet-Mundus en general per existir i oferir aquestes súper beques. El recomano àmpliament i si algú en vol saber més em pot contactar.

Dono unes altres gràcies enormes a tots aquells que hagueu invertit una estona del vostre valuós temps en llegir encara que sigui una de les publicacions d'aquest bloc. Però el títol d'aquesta publicació (traducció de la meva expressió russa preferida), no significa necessàriament que això sigui tot per ara.

I unes altres gràcies a tots aquells amb qui he compartit algun moment d'aquests sis mesos. Us trobaré a faltar molt a vosaltres i al meu Piter. Us duré sempre al cor.

Què caram. En el fons, una miqueta de ganes de tornar, sí que en tinc... ;)

El viatge (2) i una creixent consciència de retorn

Bona nit! 

La segona part del viatge és, potser, la més interessant. Ens esperaven les següents ciutats: Kazan, Ekaterinburg, Kungur, Perm, Yaroslavl i Tula.

En aquesta segona part vam agafar trens que feien ja un recorregut més seriós, com les 13h de Kazan a Ekaterimburg (on vam sumar 2h a les 3h que ja ens duem de diferència amb casa - vam creuar dues zones horàries); o com les 19h de Perm a Yaroslavl, que, curiosament, va resultar ser el trajecte que es va fer més curt de tots. Bàsicament vam estar dormint tot el viatge...

 

Parc de gel a Ekaterinburg

Tant a Kazan com a Ekaterinburg vam gaudir de guies personalitzades, dues noies (amigues d'amigues de les meves companyes de viatge) es van oferir a ensenyar-nos i explicar-nos coses interessants sobre les seves respectives ciutats a canvi buscant, simplement, una mica de pràctica de l'anglès i contacte amb estrangers.

Kazan és la capital de la República del Tatarstan, on, a part de rus, també es parla tàtar. En aquesta república conviuen tranquil·lament l'islam i el cristianisme ortodox. És una ciutat força agradable i neta, amb un Kremlin molt elegant, de color blanc, i mesquites barrejades amb esglésies. Fins llavors mai havia entrat a una mesquita. També tenen certes peculiaritats gastronòmiques que vam mirar de provar, en concret un dolç, el txak-txak. Molt bo.

A Ekaterinburg (el punt més llunyà del viatge, al peu dels Urals – el límit entre la Rússia europea i l'asiàtica) també vam gaudir d'una visita guiada. El que té de bo anar amb locals és que veus molts secrets i detalls que normalment et passarien desaparcebuts. Gràcies a aquesta noia ens van deixar pujar de manera exclusiva a un dels edificis més alts de la ciutat, des del qual hi havia una vista magnífica. Malauradament, el dia següent em vaig quedar a l'hotel en contra de la meva voluntat després d'una nit de deliris febrils de la qual necessitava recuperar-me (i de la qual ja em van quedar seqüeles per la resta del viatge – inevitablement, era més fàcil cansar-se). Em vaig perdre alguns museus i paisatges però això no em va impedir anar a l'òpera aquell mateix vespre: vam veure Ruslan i Liudmila. Si bé es respirava una mica menys de professionalitat que als teatres de Sant Petersburg, no sóc ningú per a jutjar el talent dels actors, que era innegable...

Coves de gel a Kungur

A Kungur hi vam anar expressament d'excursió per a veure unes coves de gel força exclusives. Kungur és una ciutat petita que viu bàsicament del turisme que proporcionen aquestes coves. Va ser un dia diferent. Havíem dormit unes 4 hores.

Llits dels reclosos

Foto amb en Sergey

 Perm no el vam acabar de veure del tot, perquè la nostra prioritat era visitar “Perm-36”, l'únic camp de concentració de Rússia que queda en peu i es pot visitar; està convertit en un museu. No està situat ben bé a la ciutat, sinó a més d'una hora, i arribar-hi és molt difícil – hi ha molt males connexions. Però teníem tantes ganes d'anar-hi que vam agafar un taxi que ens hi portés. Entre les tres no va picar tant, i realment va valer la pena. Vam gaudir d'una visita guiada fantàstica. El guia, Sergey (se suposava que era el guia per a estrangers, però sabia dir les frases justes en un anglès força russificat. Vam acordar que parlaria en rus i, si no l'enteníem, li diríem) era senzillament magnífic, ho explicava tot molt clarament, amb detalls, repetia el que feia falta i fins i tot ens va fer fotos “divertides”. Al final ens va acabar explicant, gairebé emocionat, com el seu pare i la seva tia van anar a parar a un camp de concentració durant 10 anys pel simple fet de posseir i treballar terres, i les seqüeles que els en van quedar de per vida. Tot plegat, per posar els pèls de punta. Tots ens estaven molt agraïts per l'interès mostrat i ens demanaven que expliquéssim el que havíem vist allà, perquè tot el món ho ha de saber, perquè forma part del seu passat i no es pot oblidar -ni repetir. Memorable.

Yaroslavl

A Yaroslavl i a Tula, els últims dos dies, ja feia més fred. Vam baixar dels -5 i es notava; nopodíem estar tanta estona voltant com abans; entràvem a les esglésies més per agafar temperatura que per curiositat... A Yaroslavl, però (a part d'un monestir, diversos museus i un temple UNESCO), vam viure una gran casualitat. Caminant per la vora del Volga, vam veure de lluny una colla d'amics de la residència que casualment i d'improvist havien marxat a fer un viatget. Coincidir en temps i lloc exactes en un país tan enorme... Encara se'm fa difícil de creure!

El Volga nevat a Yaroslavl

 

En aquell moment del viatge ja no ens quedaven més hotels, així que ja ens veus carregant el mòbil en els llocs més estranys i inhòspits. En lavabos de pagament (són freqüents a les estacions, però si ensenyes el bitllet no et fan pagar. És indignant que, a més, sovint consisteixen en un forat al terra...), o a l'estació mateix... Mentre una s'amagava darrere un mostrador amb endolls temporalment abandonat, una altra vigilava que no s'apropés l'encarregada de torn...

L'església maca de Tula

 A Tula vam veure una de les esglésies més boniques de totes. El curiós és que la part més maca (així com d'Art Nouveau) estava tancada al públic, però -encara no sé ben bé com- un home va voler obrir-la només per a ensenyar-nos-la a nosaltres. Fantàstic.

A Tula hi ha poca cosa. És famosa per les fàbriques d'armes. El Kremlin estava mig en obres...

De nou, el millor va ser parlar amb la gent. A Kazan vam poder parlar amb un rus sord que s'allotjava al mateix hotel; va ser molt interessant. Mai havia parlat amb cap sord directament, i menys un de rus. Al principi va ser força difícil entendre'ns, perquè parlava amb gestos i pronunciava d'una manera molt inexacta, però anàvem fent, i llavors va aparèixer un amic seu que ens va fer d'intèrpret. Era un noi molt curiós, estudiava molts idiomes estrangers (escrits, és clar), i tenia moltes preguntes per a fer-nos sobre els nostres països. Vam parlar molta estona, i ens van tancar el metro...

Dormint coberta amb l'abric en un
tren de nit de 4h on no vam pensar
a demanar roba de llit

Una altra de les conclusions a què puc arribar és que fer aquest viatge sense saber ni mica de rus redueix i simplifica l'experiència d'una manera exagerada fins al punt que ja no només seria avorrit, sinó potser fins i tot perillós. En moltes ocasions, a causa de la manca d'organització i el caos amb molts transports, arribar al nostre destí depenia de la nostra capacitat de comunicar-nos, insistir i preguntar. I l'anglès, per allà, no es porta gaire.

I bé, aquí acabo el resum del meu viatge. Almenys he explicat tot el que m'ha vingut al cap. Respondré a qualsevol pregunta.

I mentrestant, vaig vivint per aquí a Piter. Ja tinc data oficial de tornada: el dia 28 de febrer.

El Kremlin blanc de Kazan

Ben poc em queda ja. Aquests dies he visitat més coses, potser en un atac de “ostres, que no em dóna temps”. Vaig visitar un museu d'art contemporani, Erarta, que està assenyalat com un dels must-see de la ciutat. Por em feia això d'”art contemporani” (el meu concepte d'art sol no encaixar amb el que s'accepta sovint per aquest tipus d'art), però em va sorprendre gratament. Val la pena. També vaig anar al museu d'història política russa, al museu etnogràfic i a un de ciència. Tots molt interessants, si bé és veritat que l'insuficient coneixement de l'idioma n'impedeix la comprensió completa....

Oh, i vaig anar al Marinski gratuïtament. Sí-sí. Beneïts imprevistos d'amics amb entrades. Un concert de duets i solistes d'òpera. Fantàstic.

Tot això ho combino amb estudi, que al cap i a la fi és el que he vingut a fer aquí (sí, ja sé que ho explico tot menys això, però segueixo anant a classe i aprenent, i aquestes coses). Se m'apropa l'únic examen “oficial” que faré en tota l'estada i toca preparar-se. Per cert, crec que no ho he dit, però el rus és un idioma molt bonic. Recargolat i complicat, ho és una estona. Però m'encanta.

Suposo que només publicaré una vegada més des de Rússia. Un cop a Catalunya, ja ho veurem. Però sigui com sigui, quedarà pendent l'especial de gastronomia. Aquests dies, després de l'examen, tocarà començar a posar els peus a terra, acomiadar-se i preparar tot el que falti per a la tornada. Ja tindré temps per dormir a Barcelona!

Fins aviat!