Al final dels finals

Bona (última) nit!

Bé, ara sí que és definitiu. Exactament 6 mesos després (del 28 d'agost al 28 de febrer), em toca tornar a la meva aparcada realitat, aquella que vaig deixar en stand-by fa 185 dies.

Tinc la sensació d'estar a punt de despertar-me d'un somni molt dolç. Els rajos de sol comencen a travessar les cortines i d'aquí a poques hores sonarà el despertador. Per sort sé que torno a una realitat que m'agrada!

Han marxat els últims convidats, els amics de la residència, els meus, els de cada dia. Hem estat prenent el te. Que magnífics són i com els trobaré a faltar. No he tingut companya d'habitació en tot el febrer, i aquí ens hem quedat ara, aquestes 4 parets i jo. Armaris buits i maletes plenes.

Ara mateix em vénen al cap les imatges dels moments d'abans de “posar-me a dormir”. Aquella anada a l'aeroport acompanyats d'un diluvi universal. No sabíem si arribaríem. Tots els interrogants que se'ns plantejaven durant el trajecte amb avió. La indiferència del meu gat quan me'n vaig acomiadar (Em consta, però, que des de llavors ha agafat el -fins llavors inusual- costum de dormir al meu llit). I vaig tirant enrere i em poso a la pell d'una Aina que no tenia encara gaire idea de què li esperava però tenia moltes ganes de saber-ho. Em vénen al cap totes les vegades que em vaig acomiadar abans de marxar. La dolorosa diferència, però, és que aquells comiats eren un “fins després”, mentre que la gent de qui m'he acomiadat aquestes últimes setmanes, no sé quan (ni si) la tornaré a veure. Persones amb qui m'he estat veient regularment, en alguns casos cada dia, i que de sobte deixaré de veure. Com odio acomiadar-me...

Però què hi farem, d'això es tracta, no? Me'n vaig deixant enrere un bon grapat de motius per tornar. Estic convençuda que aquesta mena d'aventures tenen sentit precisament perquè tenen final i, essent conscient d'això, marxo satisfeta de com he aprofitat l'experiència i en faig un balanç més que positiu. Res em fa arrepentir-me de la decisió que vaig prendre a l'octubre del 2012 (podeu imaginar el temps que fa que ho tinc al cap?) decidint demanar aquesta beca.

La penúltima posta de sol

Però parlem de coses que no m'interessin només a mi. De separacions d'aquest tipus n'hi ha incomptables cada any. Tot canvia inevitablement, ens agradi o no. Ara volia fer uns últims comentaris sobre coses curioses.

Fa unes setmanes, un amic meu, estant amb mi, va haver de sobornar un policia amb una quantitat lleugerament inferior de 2,5€ per a que no el detingués sense cap motiu. Era el dia abans de la cerimònia d'inauguració dels jocs de Sochi i hi havia una bona colla de policies enduent-se joves al cuartelillo amb qualsevol pretext. Sembla ser que solen seleccionar nois acompanyats de noies, perquè és més probable que acabin pagant per ser deixats en pau.

Els jocs de Sochi també és un altre tema que podríem discutir àmpliament. Segur que molts heu sentit a parlar de la grandíssima suma de diners que ha costat, de la gent que ha mort preparant-ho, dels nyaps arquitectònics que ha provocat la falta de temps, etc. I molts segur que recordeu com una de les anelles olímpiques no es va obrir com tocava. Jo vaig veure tota la inaguració dels jocs des de la tele russa. Tots vam veure com aquella anella de fet s'obria, gràcies a algun tècnic de televisió àgil que, en adonar-se'n, va posar les imatges de l'assaig. Això sí, se'ls va escapar mostrar com el primer ministre, Medvedev, es va adormir durant la cerimònia o com (mare meva, com vam riure) una de les persones encarregades de formar la bandera de Rússia es va confondre de lloc (n'he buscat desesperadament un vídeo, però sembla que l'anella ha acaparat tota l'atenció). Pocs russos conec que estiguin contents amb aquests jocs (bé, ara sí, perquè Rússia ha guanyat). A més, des d'uns dies abans, el ruble ha estat caient. Quan vaig arribar, 1 euro eren uns 42 rubles; i l'altre dia en vaig canviar per 49.

Aquests dies he estat aprofitant per visitar llocs de la ciutat que em quedaven pendents.

Concert del cor

Vam anar també a algun altre concert del cor de la universitat, a algun museu (el de les papallones o la presó de la fortalesa), a algun ballet... I això dels espectacles em recorda un aspecte curiós a comentar. Al final dels espectacles, quan la gent aplaudeix, té lloc un fenomen que només he vist aquí. Comencen a aplaudir com a tot arreu, però al cap d'uns segons, com si fossin pèndols que es sincronitzen, comencen a picar tots al mateix moment.

L'"espantaocells" de la facultat
de filologia

Aquesta última setmana s'ha celebrat la Máslenitsa, que ve a coincidir amb la setmana d'abans de Carnaval. Durant aquesta setmana la gent menja bliny (creps russes), i fan altres coses, com ara cremar una mena de ninot amb forma d'espantaocells com a símbol de l'inici de la primavera. Però això jo ja no ho podré veure. Fa 3 dies seguits que està fent sol i hem tornat als 0 graus i fins i tot els hem superat (impensable al febrer). No hauria dit mai que tot això em faria sentir com de nou a la primavera, però així ha estat.

Anem acabant. Dono unes enormes i sinceres gràcies al programa Eranet-Mundus en general per existir i oferir aquestes súper beques. El recomano àmpliament i si algú en vol saber més em pot contactar.

Dono unes altres gràcies enormes a tots aquells que hagueu invertit una estona del vostre valuós temps en llegir encara que sigui una de les publicacions d'aquest bloc. Però el títol d'aquesta publicació (traducció de la meva expressió russa preferida), no significa necessàriament que això sigui tot per ara.

I unes altres gràcies a tots aquells amb qui he compartit algun moment d'aquests sis mesos. Us trobaré a faltar molt a vosaltres i al meu Piter. Us duré sempre al cor.

Què caram. En el fons, una miqueta de ganes de tornar, sí que en tinc... ;)