Soborns o intercanvis de favors

Bon dia de nou des de Peter!

La burocràcia torna a fer de les seves, no se'n cansa. Però almenys després d'un mes he recuperat el meu passaport. El concepte de burocràcia implica -inevitablement i a tot arreu on vagis- cues, complicacions i maldecaps. Però la russa es distingeix, sobresurt i trenca tots els esquemes. A totes les burocràcies del món hi ha una única i determinada transacció per la qual rarament se't posaran dificultats (tot i que, desagradable, ho seguirà essent): estic parlant de pagar.

No sé si ho he explicat, però per pagar la residència (i la bugaderia) he d'anar a un edifici que està situat a 1,5 kms de la meva residència. Això ja de per si et treu les ganes d'anar a pagar. Però bé, hi ha busos. La qüestió és que aquesta setmana ja hi he anat tres vegades per intentar – o per demanar que em deixessin – pagar el mes de novembre, i no hi ha hagut manera. La primera vegada vaig arribar 5 minuts abans de la pausa per dinar i no em van voler atendre. El segon dia sembla ser que tenien una mena de “problemes tècnics planificats” i s'havia d'anar a un altre edifici a encara més quilòmetres al qual no tenia ganes ni temps d'anar. El tercer dia em diu la tia que “avui no cobrem als de la vostra residència.” “I quan, doncs?” “No ho sé. Ja, ja”. I s'asseu i deixa de mirar-me. Del plan: ja he acabat amb tu. “Quan torno, llavors?” “No ho sé. Potser dilluns”. Són dues noies joves a qui se'ls en fum si pagues o no.
Quan la gent de darrere un taulell es posa borde amb tu hi ha tres camins possibles: bé espantar-te, bé fer veure que te la rellisca la seva poca educació i actuar neutrament, o bé posar-te tu encara més borde. Estan ordenades per efectivitat, de menys a més. Jo opto per la segona perquè va més amb mi, però si aquesta mena de situacions s'allarguen gaire més qualsevol dia posaré en pràctica la tercera.

Ahir vaig arribar tard a classe per haver volgut pagar la residència, i la professora -amb qui hi ha (a vegades massa) bon rotllo- em va preguntar què havia passat i li vaig explicar. Després d'alguns comentaris i intervencions de la resta, diu:

“Sobre això tinc una cosa a dir... bé, no, no ho diré. Bueno, va, sí, posem-ho d'aquesta manera. Vas a veure la directora de la teva residència. Hola, Senyora X, veurà, estic molt ocupada, ja sap, classes, feina... i mai tinc temps d'anar a pagar la residència. Potser a vostè algun dia li ve de camí... o hi passa a prop... i no li faria res passar a pagar l'habitació per mi. És clar que li faria falta aquesta quantitat per la gasolina... -mirada als ulls- i li podem afegir això per les molèsties... Entens de què et parlo, oi?”.

Aquí sembla que hi ha moltes coses que funcionen així. L'altre dia em van explicar que si portes convidats a la residència i s'hi estàn més estona de la permesa, has de pagar una multa de 500 rubles (12 euros) a la residència. O bé li pots pagar 200r (5 euros) al vigilant personalment, perquè se li esborri una mica la memòria.

Tornant a un dels temes principals de l'altre dia -la immigració-, la setmana passada vam viure una situació molt distreta a classe. Sí, encara seguim parlant del mateix. Aquell dia tenia son, però això em va despertar de cop. A cada un de nosaltres li tocava parlar de la situació de racisme al seu país. Dues noies txeques explicaven amb tot el respecte de què eren capaces que al seu país hi ha molts gitanos i que en moltes ocasions són ells els que reben ajudes abans que joves txecs pobres. I tot va començar quan a l'eslovaca se li va acudir comentar que els gitanos “no són persones, són micos”. La classe es va quedar força callada al principi, però després el to de la conversa va anar pujant fins que es va convertir en una discussió, sobretot entre l'austríac i l'eslovaca. Aquesta deia que la culpa que ells tinguin tants gitanos a Eslovàquia és la UE i tots els grans països que hi ha darrere (com ara Alemanya o Espanya – aquí tothom es va posar a riure). L'austríac va dir que era conscient que el seu país donava suport als gitanos d'Eslovàquia, però la noia no ho va acabar d'entendre i s'ho va prendre com un atac personal: “explica'm perquè caram algú com tu, que no té res a veure amb Eslovàquia, defensa els gitanos al meu país”. La discussió va donar moments tan bons com els següents:

“Nena, tens 22 anys. Què m'has de venir a explicar a mi? Tranquilita”. O bé:

- I quina és la solució, doncs? Matar-los?
- Jo no he dit això.

- Però ho veig a la teva cara. 

- Bé, a alguns sí que els hauríem de matar...

La sueca de classe, que està treballant en una organització pels drets humans, estava molt vermella, s'anava passant la mà per la cara i sospirant deia “estic molt cansada...”.
Al final tots estaven molt contents d'haver estat capaços de discutir... en rus.

A part de tot això, però, aquests dies hi ha hagut bons moments. Vam visitar el museu rus i vam anar al cinema a veure una nova pel·lícula russa, Stalingrad, que no em va acabar de fer el pes. Crec que per Europa no se n'ha sentit a parlar gaire. També vaig visitar el creuer Aurora, un vaixell museu símbol de Sant Petersburg i un dels protagonistes de la Revolució d'Octubre. I per fi vaig entrar a la famosa “catedral de colors”, (també anomenada església del Salvador sobre la sang vessada, o bé catedral de la Resurrecció de Crist)

Vam fer també un parell d'excursions:

Part de la fortalesa

• Staraya Ladoga. És un poble a uns 120 kms de Sant Petersburg i es disputa amb alguna altre ciutat la condició de “primera capital de Rússia”. Va ser molt interessant sortir del turístic Sant Petersburg i moure'ns i espavilar-nos per un poble més aviat petit, molt més rus i menys artificial que la gran ciutat. Allà hi havia una fortalesa i unes quantes esglésies, una d'elles dedicada a Sant Jordi, que també és patró de Rússia. Un senyor d'una botiga ens va explicar que, segons la tradició russa, a la llegenda, Sant Jordi no arriba a matar el drac perquè una dona el convenç que no ho ha de fer. No havia sentit mai aquesta versió i em va picar molt la curiositat. Intentaré esbrinar-ne més coses. De moment, aquesta setmana em van fer notar que a darrere de les monedes de “cèntims” hi ha la imatge de Sant Jordi matant el drac. Aquí els cèntims (copécs) tenen tan poc valor que ni m'hi havia fixat...!
  
  

  

  Un carrer de la suposada primera
  capital de Rússia

  

  Un dels temples a Staraya Ladoga

  
  

• Lomonosov / Oranienbaum. Un altre palau amb un altre jardí. A aquesta gent els sobren els palaus. És un dels menys visitats perquè durant molt de temps va estar en obres. Llàstima que part del recinte estava tancat i que feia molt de fred. Però el palau i els jardins de davant eren molt bonics!
  
  
  
  

Oh, l'altre dia vaig oblidar comentar una cosa. Les escales del metro, a vegades, es paren. De sobte i sense avisar. Des que sóc aquí només ho he vist dues vegades, i mai ha passat a la meva escala, sempre a alguna del costat. Sorprèn bastant. Volen alguns mòvils i altres coses que la gent tenia a les mans, i no em vull imaginar el que li pot arribar a passar algú que estava baixant les escales corrent (hi ha molta gent que ho fa – són tan llargues...!).

En fi, us seguiré mantenint al corrent! Tot va molt bé. M'encanta aquesta ciutat! :)

Pocos rusos en Rusia?

Hola de nou!

Ni amb el ferm propòsit d'escriure més sovint aconsegueixo trobar temps per a actualitzar. Senyal, però, que no m'avorreixo! Almenys (per) ara no tinc aventures burocràtiques de què queixar-me.

Segurament alguns de vosaltres heu sentit a parlar de recents aldarulls a Rússia relacionats amb la immigració. Fa unes setmanes, prop d'un miler de manifestants russos es van reunir a Moscou per a protestar per la mort d'un jove rus que hauria estat apunyalat per un immigrant del Caucas pocs dies abans. Hi va haver moltes detencions pel comportament agressiu d'alguns manifestants contra comerços regentats per immigrants.

Es tracta d'un tema delicat; el 8% de la població del país és immigrant (i no sé si aquí hi ha inclosos els il·legals). Conflictes ètnics, religiosos i lingüístics resulten inevitables.

Aquesta notícia li ha vingut com anell al dit a una de les nostres professores, la de culturologia, i, sense saber ben bé com, portem 3 setmanes parlant sobre neonazis. “Rússia per als russos” és el que m'he cansat de sentir al documental que ens va posar fa poc.

Aquí he de fer una puntualització: en rus existeixen dues paraules diferents per a dir “rus” (persona). Tenim русский (russkij, o "rus ètnic") i россиянин (rossiyanin, o ciutadà de Rússia). Evidentment, no tots els ciutadans de Rússia són russos ètnics, i la frase del documental utilitza la paraula russkij.

La professora és una dona molt moderna i tolerant; tot i que gran, ha viatjat molt i ha vist moltes coses i no deixa de comparar Rússia amb occident. Sempre hi surt perdent Rússia, és clar. De fet, crec que encara no ha tingut ni una paraula d'afecte per aquest país. Ens ho explica tot sense embuts i sense por de res: si aconsegueix que vegem què es cou per aquí i que sapiguem que no tots són igual de conformistes, haurà valgut la pena. L'admiro i alhora em sap greu. És de la mena de gent que fa falta per a canviar les coses, només que se'n necessita en molta quantitat i més joves.

Ningú s'ho acabava de creure quan l'eslovaca de classe va preguntar “i si ningú els vol, per què no els deporteu? A Eslovàquia no ho podem fer perquè hi ha la UE. Però a vosaltres ningú us ho impedeix”.

I alguns no sabíem on mirar quan una professora que no és “russa ètnica” feia comentaris com ara:

“sí, són molts, i els veus pel carrer i se senten completament còmodes i lliures, i parlen la seva llengua... i no respecten ni estimen el meu país ni la meva llengua. Imagineu-vos que esteu en una marshrutka i el conductor parla per telèfon en una llengua que no és la vostra. Quina gràcia us faria?”.

Bé, senyora, a mi la llengua que parli m'és igual, el que em molesta és que parli per telèfon...

I ja que parlo d'anècdotes de classe, hauríeu d'haver vist la cara d'una de les professores quan a classe vam comentar una notícia d'un “gairebé-transexual”; un nascut-noi que se sentia noia. “Com? Espera. Ho he sentit bé? Preguntes. Hi deu haver preguntes, no? Pregunteu, va. Però veiam, és noi o noia? I per dins creu que és noia? Però... Oh, mare meva. En fi”.

Avui volia parlar una mica del transport públic de la ciutat. Curiositats que han esdevingut el meu dia a dia i que ja em resulten fins i tot familiars.

Portes de metro a una estació del centre

• El metro. No és tan famós com el de Moscou, però les estacions més antigues són força boniques i estan ben decorades. El que el distingeix, però, és la profunditat. Si bé no és el metro més profund del món, si fem la mitjana de profunditat de les diferents estacions, els guanya a tots. Veient la foto de les escales a la publicació anterior ja us ho podíeu suposar. Això és degut a la situació de Sant Petersburg, de sòl pantanós i inestable, al golf de Finlàndia. El metro ha de travessar aquestes terres tremoloses fins a trobar terra ferma, a més d'assegurar-se de passar per sota el riu Neva.
  En moltes estacions el metro s'agafa d'una manera curiosa que no havia vist mai. Parets i portes separen completament el viatger de l'andana, i les portes només s'obren quan arriba el metro.

  

  Una altra estació, més semblant
  a les nostres

  
  És graciós, perquè els "bitllets" del metro s'anomenen zhetoni i tenen forma de moneda. L'altre dia vam ajudar a uns turistes d'Andorra i Alicante perquè, per error, van posar canvi i zhetoni al moneder, indistintament, i seguien esperant el seu bitllet. Segur que cada dia hi ha més d'una situació semblant..!

• L'autobús i el troleibús. Els poso en una categoria única perquè, tot i que per als peterburgesos segurament representa una diferència important, jo encara no sóc plenament conscient de quan n'estic agafant un o un altre. El troleibús és un autobús que va amb cables, bàsicament. Com un tramvia, però amb pneumàtics. No té els sorolls i olors d'un autobús normal, perquè funciona amb electricitat.
  El que més em va cridar l'atenció és el mètode de pagament (i ara parlo dels dos alhora). En alguns d'ells li has de pagar el viatge al conductor en sortir. Un viatge val uns 60 cèntims (però jo ja tinc el meu bitllet d'estudiant!). En canvi, en altres autobusos, hi tenim una figura especial, anomenada en rus konduktor, però no condueix: vindria a ser el nostre revisor. Aquest konduktor (normalment senyora) va voltant per l'autobús cobrant el bitllet i assegurant-se que tothom hagi pagat. Quan l'autobús va ple és realment incòmode, sobretot quan el konduktor és gras (trobo que, en general, aquí hi ha poca gent grassa, però precisament alguns d'ells fan de konduktor). A més, si estan de bon humor, es dediquen a anar proclamant el nom de les parades. Això està bé.

• Les marshrutkes. Ja n'he parlat en alguna ocasió. Són furgonetes semi-(il·)legals, una mica més cares que l'autobús. Els conductors són propietaris de la furgoneta en qüestió i són, com ja vaig dir, capaços de fer diverses coses alhora (cobrar, conduir, parlar per telèfon, tancar els ulls...). No solc pujar-hi perquè el meu bitllet de transport no inclou aquesta mena de desplaçaments però són una bona opció per anar d'excursió a llocs propers a la ciutat. Oh, i sovint les condueixen immigrants.

• El tramvia. Encara no n'he agafat cap. Té pinta de ser molt més antic i inestable que la resta de transports. Vejam si n'agafo algun aviat.

• La elecktrichka. És l'equivalent al nostre tren de rodalies. N'hi ha amb seients més i menys còmodes. No sempre pots seure, i hi ha senyores venent qualsevol mena de productes o cantant. Els preus fan riure comparats amb els dels nostres trens de rodalies...

I ara us faré cinc cèntims del que he estat fent aquests dies per Peter.

La nostra cuina, amb el nou
armari

• Mobles de la residència. No hem recuperat la taula, però l'altre dia vaig arribar a casa i teníem un nou armari a la cuina. A més, quan una bombeta es fon, ens la canvien. Menys mal!

• En aquestes últimes setmanes hem fet un parell d'excursions. Una d'elles a Vyborg; és el lloc més llunyà a què hem anat fins ara (tot just a poc més de 100 kms; això, a Rússia, no és res). És una ciutat-poble amb un castell-fortalesa. Hi havia poc moviment, però era bonic. Des de la torre hi havia molt bones vistes.
  
  

  

  Vistes de Vyborg des de la fortalesa

Catedral de Kronstadt

• Una altre excursió va ser a Kronstadt, una ciutat-illa del golf de Finlàndia a 30 kms de St Petersburg i connectada amb ella mitjançant un parell de ponts. Hi havia una catedral molt bonica i un parc. No hi vam estar massa estona perquè precisament aquell dissabte va ser el dia més fred des que som aquí; i fins ara és l'únic dia en què va arribar a caure neu (això sí, sense quedar-se a terra). Ai la que ens espera...!

• Gats dins de catedrals. L'altre dia vaig anar a descobrir una catedral que es troba al principi (o al final?) de l'avinguda principal de la ciutat, el Nevskij prospekt. Els habitants de Peter (i la ciutat en conjunt) semblen tenir una relació especial amb els gats. Només un nen petit i jo ens vam meravellar de veure'n un dintre aquesta catedral. I només jo el vaig perseguir fent-li fotos.

  

  Una mica moguda, però...

  

  Gat a la catedral

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
   

• El temps. La tan anunciada temporada de pluges ja ha arribat. És estrany veure el terra sec; gairebé tan estrany com veure el sol. El dia s'està començant a escurçar a una velocitat d'espant: El mes passat, a les 7:30 ja es feia de dia. Ara a les 9 tot just es comença a fer de dia. La meva valoració de les temperatures està canviant; ara 10 graus són més aviat calor...

• Els preus. La majoria de coses, aquí, són més barates que a Catalunya. Excepte, potser, la roba, la tecnologia i la vivenda, en general el cost de vida és més baix. Hi ha paquets de tabac a un euro o fins i tot menys. (La professora diu que no es pot pujar el preu del tabac i de l'alcohol perquè la gent es revoltaria). La literatura també és perillosament barata; pots comprar clàssics per menys de tres euros.

• Panellets. Els volíem fer el dia que tocava, però l'ametlla mòlta, aquí, és un producte inexistent (o caríssim, exòtic i inaccessible). Després de tres dies d'odissea vam aconseguir tots els ingredients en la quantitat i formada desitjada i, tot i que podrien tenir millor pinta, aquí els tenim!
  
  

En general: tot bé, segueixo amb les classes d'espanyol (cada vegada m'agrada més); vam anar encara un altre dia a la classe de ioga i vam celebrar un sopar per a donar a conèixer el pa amb tomàquet amb embotit de veritat a alguns veïns. 

Ah, i només un últim comentari. Fa uns dies, a Catalunya vau canviar l'hora dels vostres rellotges. A Rússia, fa un parell d'anys que van decidir que no es canviava. Conseqüència: ja no ens separa una diferència de 2 hores, sinó de 3. Incòmode per a skypejar. Però bé, què hi farem!

Vistes des de la Catedral de Sant Isaac

Records des de Peter!