Pocos rusos en Rusia?

Hola de nou!

Ni amb el ferm propòsit d'escriure més sovint aconsegueixo trobar temps per a actualitzar. Senyal, però, que no m'avorreixo! Almenys (per) ara no tinc aventures burocràtiques de què queixar-me.

Segurament alguns de vosaltres heu sentit a parlar de recents aldarulls a Rússia relacionats amb la immigració. Fa unes setmanes, prop d'un miler de manifestants russos es van reunir a Moscou per a protestar per la mort d'un jove rus que hauria estat apunyalat per un immigrant del Caucas pocs dies abans. Hi va haver moltes detencions pel comportament agressiu d'alguns manifestants contra comerços regentats per immigrants.

Es tracta d'un tema delicat; el 8% de la població del país és immigrant (i no sé si aquí hi ha inclosos els il·legals). Conflictes ètnics, religiosos i lingüístics resulten inevitables.

Aquesta notícia li ha vingut com anell al dit a una de les nostres professores, la de culturologia, i, sense saber ben bé com, portem 3 setmanes parlant sobre neonazis. “Rússia per als russos” és el que m'he cansat de sentir al documental que ens va posar fa poc.

Aquí he de fer una puntualització: en rus existeixen dues paraules diferents per a dir “rus” (persona). Tenim русский (russkij, o "rus ètnic") i россиянин (rossiyanin, o ciutadà de Rússia). Evidentment, no tots els ciutadans de Rússia són russos ètnics, i la frase del documental utilitza la paraula russkij.

La professora és una dona molt moderna i tolerant; tot i que gran, ha viatjat molt i ha vist moltes coses i no deixa de comparar Rússia amb occident. Sempre hi surt perdent Rússia, és clar. De fet, crec que encara no ha tingut ni una paraula d'afecte per aquest país. Ens ho explica tot sense embuts i sense por de res: si aconsegueix que vegem què es cou per aquí i que sapiguem que no tots són igual de conformistes, haurà valgut la pena. L'admiro i alhora em sap greu. És de la mena de gent que fa falta per a canviar les coses, només que se'n necessita en molta quantitat i més joves.

Ningú s'ho acabava de creure quan l'eslovaca de classe va preguntar “i si ningú els vol, per què no els deporteu? A Eslovàquia no ho podem fer perquè hi ha la UE. Però a vosaltres ningú us ho impedeix”.

I alguns no sabíem on mirar quan una professora que no és “russa ètnica” feia comentaris com ara:

“sí, són molts, i els veus pel carrer i se senten completament còmodes i lliures, i parlen la seva llengua... i no respecten ni estimen el meu país ni la meva llengua. Imagineu-vos que esteu en una marshrutka i el conductor parla per telèfon en una llengua que no és la vostra. Quina gràcia us faria?”.

Bé, senyora, a mi la llengua que parli m'és igual, el que em molesta és que parli per telèfon...

I ja que parlo d'anècdotes de classe, hauríeu d'haver vist la cara d'una de les professores quan a classe vam comentar una notícia d'un “gairebé-transexual”; un nascut-noi que se sentia noia. “Com? Espera. Ho he sentit bé? Preguntes. Hi deu haver preguntes, no? Pregunteu, va. Però veiam, és noi o noia? I per dins creu que és noia? Però... Oh, mare meva. En fi”.

Avui volia parlar una mica del transport públic de la ciutat. Curiositats que han esdevingut el meu dia a dia i que ja em resulten fins i tot familiars.

Portes de metro a una estació del centre

• El metro. No és tan famós com el de Moscou, però les estacions més antigues són força boniques i estan ben decorades. El que el distingeix, però, és la profunditat. Si bé no és el metro més profund del món, si fem la mitjana de profunditat de les diferents estacions, els guanya a tots. Veient la foto de les escales a la publicació anterior ja us ho podíeu suposar. Això és degut a la situació de Sant Petersburg, de sòl pantanós i inestable, al golf de Finlàndia. El metro ha de travessar aquestes terres tremoloses fins a trobar terra ferma, a més d'assegurar-se de passar per sota el riu Neva.
  En moltes estacions el metro s'agafa d'una manera curiosa que no havia vist mai. Parets i portes separen completament el viatger de l'andana, i les portes només s'obren quan arriba el metro.

  

  Una altra estació, més semblant
  a les nostres

  
  És graciós, perquè els "bitllets" del metro s'anomenen zhetoni i tenen forma de moneda. L'altre dia vam ajudar a uns turistes d'Andorra i Alicante perquè, per error, van posar canvi i zhetoni al moneder, indistintament, i seguien esperant el seu bitllet. Segur que cada dia hi ha més d'una situació semblant..!

• L'autobús i el troleibús. Els poso en una categoria única perquè, tot i que per als peterburgesos segurament representa una diferència important, jo encara no sóc plenament conscient de quan n'estic agafant un o un altre. El troleibús és un autobús que va amb cables, bàsicament. Com un tramvia, però amb pneumàtics. No té els sorolls i olors d'un autobús normal, perquè funciona amb electricitat.
  El que més em va cridar l'atenció és el mètode de pagament (i ara parlo dels dos alhora). En alguns d'ells li has de pagar el viatge al conductor en sortir. Un viatge val uns 60 cèntims (però jo ja tinc el meu bitllet d'estudiant!). En canvi, en altres autobusos, hi tenim una figura especial, anomenada en rus konduktor, però no condueix: vindria a ser el nostre revisor. Aquest konduktor (normalment senyora) va voltant per l'autobús cobrant el bitllet i assegurant-se que tothom hagi pagat. Quan l'autobús va ple és realment incòmode, sobretot quan el konduktor és gras (trobo que, en general, aquí hi ha poca gent grassa, però precisament alguns d'ells fan de konduktor). A més, si estan de bon humor, es dediquen a anar proclamant el nom de les parades. Això està bé.

• Les marshrutkes. Ja n'he parlat en alguna ocasió. Són furgonetes semi-(il·)legals, una mica més cares que l'autobús. Els conductors són propietaris de la furgoneta en qüestió i són, com ja vaig dir, capaços de fer diverses coses alhora (cobrar, conduir, parlar per telèfon, tancar els ulls...). No solc pujar-hi perquè el meu bitllet de transport no inclou aquesta mena de desplaçaments però són una bona opció per anar d'excursió a llocs propers a la ciutat. Oh, i sovint les condueixen immigrants.

• El tramvia. Encara no n'he agafat cap. Té pinta de ser molt més antic i inestable que la resta de transports. Vejam si n'agafo algun aviat.

• La elecktrichka. És l'equivalent al nostre tren de rodalies. N'hi ha amb seients més i menys còmodes. No sempre pots seure, i hi ha senyores venent qualsevol mena de productes o cantant. Els preus fan riure comparats amb els dels nostres trens de rodalies...

I ara us faré cinc cèntims del que he estat fent aquests dies per Peter.

La nostra cuina, amb el nou
armari

• Mobles de la residència. No hem recuperat la taula, però l'altre dia vaig arribar a casa i teníem un nou armari a la cuina. A més, quan una bombeta es fon, ens la canvien. Menys mal!

• En aquestes últimes setmanes hem fet un parell d'excursions. Una d'elles a Vyborg; és el lloc més llunyà a què hem anat fins ara (tot just a poc més de 100 kms; això, a Rússia, no és res). És una ciutat-poble amb un castell-fortalesa. Hi havia poc moviment, però era bonic. Des de la torre hi havia molt bones vistes.
  
  

  

  Vistes de Vyborg des de la fortalesa

Catedral de Kronstadt

• Una altre excursió va ser a Kronstadt, una ciutat-illa del golf de Finlàndia a 30 kms de St Petersburg i connectada amb ella mitjançant un parell de ponts. Hi havia una catedral molt bonica i un parc. No hi vam estar massa estona perquè precisament aquell dissabte va ser el dia més fred des que som aquí; i fins ara és l'únic dia en què va arribar a caure neu (això sí, sense quedar-se a terra). Ai la que ens espera...!

• Gats dins de catedrals. L'altre dia vaig anar a descobrir una catedral que es troba al principi (o al final?) de l'avinguda principal de la ciutat, el Nevskij prospekt. Els habitants de Peter (i la ciutat en conjunt) semblen tenir una relació especial amb els gats. Només un nen petit i jo ens vam meravellar de veure'n un dintre aquesta catedral. I només jo el vaig perseguir fent-li fotos.

  

  Una mica moguda, però...

  

  Gat a la catedral

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
   

• El temps. La tan anunciada temporada de pluges ja ha arribat. És estrany veure el terra sec; gairebé tan estrany com veure el sol. El dia s'està començant a escurçar a una velocitat d'espant: El mes passat, a les 7:30 ja es feia de dia. Ara a les 9 tot just es comença a fer de dia. La meva valoració de les temperatures està canviant; ara 10 graus són més aviat calor...

• Els preus. La majoria de coses, aquí, són més barates que a Catalunya. Excepte, potser, la roba, la tecnologia i la vivenda, en general el cost de vida és més baix. Hi ha paquets de tabac a un euro o fins i tot menys. (La professora diu que no es pot pujar el preu del tabac i de l'alcohol perquè la gent es revoltaria). La literatura també és perillosament barata; pots comprar clàssics per menys de tres euros.

• Panellets. Els volíem fer el dia que tocava, però l'ametlla mòlta, aquí, és un producte inexistent (o caríssim, exòtic i inaccessible). Després de tres dies d'odissea vam aconseguir tots els ingredients en la quantitat i formada desitjada i, tot i que podrien tenir millor pinta, aquí els tenim!
  
  

En general: tot bé, segueixo amb les classes d'espanyol (cada vegada m'agrada més); vam anar encara un altre dia a la classe de ioga i vam celebrar un sopar per a donar a conèixer el pa amb tomàquet amb embotit de veritat a alguns veïns. 

Ah, i només un últim comentari. Fa uns dies, a Catalunya vau canviar l'hora dels vostres rellotges. A Rússia, fa un parell d'anys que van decidir que no es canviava. Conseqüència: ja no ens separa una diferència de 2 hores, sinó de 3. Incòmode per a skypejar. Però bé, què hi farem!

Vistes des de la Catedral de Sant Isaac

Records des de Peter!