Quan el gel s'ha desfet

Hola a tots! 

Ja vaig tornar de Rússia i, de rebot, de Múrcia, no sense aventures.
Aquest viatge ha estat molt diferent de l'anterior. Primer, la durada: 14 dies amb prou feines. Segon, l'estació de l'any: el gel no s'ha deixat veure, i la ciutat és molt diferent a l'estiu! Tercer, la companyia: mentre que el primer cop em vaig relacionar amb més estrangers que amb russos, aquest cop ha estat ben bé al contrari. He fet moltes coses, anat a molts llocs i provat molts menjars nous (veure pròximament especial de gastronomia).

La font de Tosno

Aquesta vegada vaig viure a una petita i jove ciutat (o un gran poble) a uns 50 km de Sant Petersburg que es diu Tosno (s'escriu Тосно en ciríl·lic, té gràcia la cosa), d'uns 40 mil habitants, amb un equip de futbol acabat de néixer que lo está petando. Els "tosnenses" n'estan tan orgullosos que a molts no els fa res fer un trajecte de gairebé tres hores (només anada) per anar al camp del seu equip a veure com juga. A més tenen una font que funciona amb llum i colors, inaugurada fa un parell de mesos, però ningú en coneix els horaris de funcionament. El vaig intentar comparar amb Arenys però és impossible, són completament diferents. Com a tot arreu a Rússia, els carrers són amplíssims, les distàncies llargues, els edificis tenen com un "pati interior" i cada pati interior és un món per descobrir, i les entrades i escales dels pisos solen estar en condicions pèssimes (com que no són propietat de ningú...).

 

L'església de Tosno (sí, la foto és del maps)

 A Tosno, a més, hi ha una església molt curiosa. Es troba en un edifici que havia estat construit per a ser alguna altra cosa, li han posat una creu, algunes icones, i apa. Suposo (però no he preguntat) que és perquè aquell lloc es va convertir en ciutat en l'era soviètica i llavors no es portaven gaire els temples. Després de parlar-ne i reflexionar-hi, però, què caram, al capdavall està molt bé, així haurien de ser les esglésies: humils... 

La nostra paradeta a "barrets"

El primer dia vam anar a acampar a un poble no gaire llunyà, Shapki (lit. "barrets"), on hi havia llacs naturals i artificials. La vora del llac era plena de gent que havien vingut a banyar-se, dormir o fer una barbacoa. Nosaltres vam fer les tres coses. Em van sobtar molt dues coses per part de la meva companyia: la primera, que fessin servir un matalàs infable dels que estan pensats per dormir per a navegar per l'aigua. Segona: que, a falta de llenya per a cuinar i escalfar-se, un d'ells no va dubtar a treure la destral que duia al maleter i van anar a tallar un parell d'arbres. Fa temps que penso que els russos són uns apanyats, vaja, que són força pràctics... Aprofiten allò que els brinda la natura...
També he de dir que un dels llacs (el natural, de fet, si no m'equivoco) tenia una aigua sospitosament oliosa i de color negrós-groguenc. Ei, però després et quedava la pell molt suau. 

Els botons d'un ascensor d'un pis a
Piter, amb els botons alterats.

No és la primera vegada que en parlo, però alla hi ha molts 24h i els diumenges són un dia normal. Un dia vam anar a una mena de centre recreatiu on pagues certs rubles i t'hi pots estar mooolta estona jugant a bitlles, al billar, al futbolín, al ping-pong, als autos de xoc, a lluita de làsers, o anar a un cinema 5D, patinar, passar l'estona a les maquinetes... molt molt guai. No sé si hi ha res semblant per aquí, i que a més funcioni sense pausa. I en una altra ocasió vam passar la nit a un bar jugant a jocs de taula que t'oferien al bar mateix, pagant només pel que prenies. Mola. El desastre va venir quan van voler jugar a un joc tipus tabú, però donant-me una mica d'avantatge no va ser tan traumàtic, i ho recomano com a pràctica lingüística a qualsevol que aprengui una altra llengua! 

Pel que fa a la meva experiència amb la gent, em van tractar fantàsticament. Déu n'hi do amb l'hospitalitat russa! Allà on anava m'alimentaven i sovint volien explicar-me coses, ensenyar-me fotos, fer-me preguntes, proposar plans... Et fan sentir com a casa.  

Espero que tot i la mala
qualitat es pugui
apreciar un pont aixecat

A més vam anar al Marinski a veure una òpera, Aida, em va agradar molt, i va millorant a mesura que avança. També vam anar a l'Hermitage. Anàvem amb unes entrades gratuïtes que havien perdut la seva validesa (no ho sabíem), però miraculosament aquell era l'únic dia d'agost en què entrar al museu era gratis! 
També vam fer un creuer de nit per un canal i pel riu. A l'estiu, els ponts del Neva s'obren de nit per deixar passar els vaixells grans i ho vam poder veure des de l'aigua. Jo no ho havia pogut veure l'última vegada, impressiona veure com aquella massa d'asfalt i ferralla per on de dia passen cotxes s'aixeca, i els fanals queden en posició horitzontal... 

Parnas, un barri a les afores de Piter, consisteix
en aquests enormes i ofensius gratacels enmig del
no-res. Només aquí hi viuen unes 100.000 persones

Ah, i les temperatures i la llum... Quan vaig arribar hi havia una mena d'onada de calor que no era del tot normal i jo, que esperava poder descansar de la calor de casa, em vaig trobar amb més de 30 graus en un ambient humit... força desagradable de dia, sobretot dins la ciutat. En canvi a la nit refrescava i calia canviar-se. Els últims tres dies ja va ploure una mica i no feia tanta calor, quelcom "normal per a aquestes alçades d'agost", em deien. Pel que fa a les nits blanques, no les vaig enganxar, però déu n'hi do: a les 11 encara no era fosc del tot i a les 4 el cel ja començava a aclarir-se. Pot semblar molt romàntic però entre la calor i les dificultats per dormir que se'n deriven (no solen tenir persianes, només "cortines gruixudes") acabes cansant-te'n. Imagineu-vos al juny, al voltant del solstici, quan no es fa fosc... N'hi deu haver per tornar-se boig. I encara hi ha ciutats més al nord on la cosa és més extrema, és clar.

Coses curioses
Aquest cop vaig descobrir que als autobusos i demés hi ha una cosa que es diu "bitllet feliç": si les xifres del teu bitllet compleixen segons què, tens un bitllet feliç i, conseqüentment... te l'has de menjar. No són gaire grans, però, per sort. Vet aquí una altra mena de superstició russa.

Bitllet d'autobús
peterburgès (és com de
paper reciclat)

El festival alemany a la platja, i el nou estadi
del Zenit que no s'acabarà de construir mai

Oh, i vam passar per una mena de festival alemany (el "das Fest") que es va fer a la platja amb salsitxes a 6 euros i un grup de música d'algun país de l'antiga Iugoslàvia... realment curiós.

L'arribada a Rússia va ser esgotadora (una escala i moltes hores d'espera), però la tornada va ser pitjor. El primer vol d'Alitalia amb escala a Roma es va veure demorat, cosa que va fer que donessin per segur que no arribaria a temps al següent vol, així que me'l van cancel·lar i ja ens estaven preparant hotel a tots els que fèiem escala per a agafar un avió el dia següent... Però jo necessitava agafar aquell fos com fos, així que vaig córrer tant com el meu menisc fotut i els meus pulmons em van permetre i vaig arribar a temps al vol... Però ja n'havien tret la maleta, que va arribar a casa al cap de dos dies amb part del menjar que duia ja per llençar. El segon vol va sortir a l'hora, quan, havent esperat ni que fos 20 minuts, tots hauríem arribat de sobres i sense córrer...

I per què era important agafar aquell vol? Per què vaig renunciar a les compensacions que m'oferien i em vaig arriscar a tenir problemes per recuperar la maleta? Doncs bé, al matí següent havia d'encaminar-me cap a Múrcia (més concretament cap a San Pedro del Pinatar) perquè la volta a Espanya en Vespino per relleus, que havia començat feia 17 dies, era a punt d'acabar-se i aquell n'era el punt d'arribada. Vaig poder formar part de la llista de 130 relevistes que van conduir el Vespino "correcaminos" per totes les capitals provincials peninsulars d'Espanya + Braga (Portugal), en un tram per la Comunitat Valenciana.

Alguns dels Vespinos a San Pedro

I bé, això és tot (per ara). Fins aviat!

Impressions Post-Erasmus i segona visita

Hola des de Catalunya! 

5 mesos després de l'última publicació i 11 després d'haver agafat el primer avió a Piter em disposo a reprendre aquest bloc en motiu de la meva propera visita fugaç a Rússia d'aquí a ben poc, l'1 d'agost.
Espero a la tornada d'aquest viatge per a fer l'especial de gastronomia de què tants cops he parlat... encara em falten moltes coses per provar!

Volia aprofitar per parlar una mica del "després", de les sensacions que vaig tenir en tornar, i d'algunes curiositats que per alguna raó o una altra no vaig tenir ocasió d'explicar.

La tornada
Va ser llaaarga i trista. En un matí assolellat i resplendent com el de l'arribada, després d'una nit sense dormir, dels últims comiats de bon matí a la residència, de les paraules sense sentit del vigilant permanentment borratxo, que va decidir parlar-me per primer cop; del comiat, ja a l'aeroport, de dues molt bones amigues; i de complicades peripècies per a manejar 3 maletes (50 kgs) amb dues mans, vaig agafar un vol amb escala a Hèlsinki. Amb l'escala, la duració total del suplici era de 9 hores. El primer xoc va ser deixar de sentir rus, a Hèlsinki. El segon, començar a sentir català, embarcant pel segon vol. El tercer, una calidíssima rebuda a casa per sorpresa!

Les temperatures
El canvi més evident van ser les temperatures. Ara ja m'hi he acostumat, però aquí no feia falta passejar amb el plumón, semblava primavera, i em donava la sensació que la gent anava excessivament abrigada. El cel era blau i el sol brillava amb la mateixa freqüència amb què, allà, el cel era gris.

Els espais
Tenia la sensació que a Barcelona, i a Arenys, els carrers eren molt petits, curts i estrets, els edificis més alts, per tant el cel era menys visible, i la gent caminava més lentament. Tens la sensació que aquí realment sí que pots anar caminant a tot arreu. A Rússia caminava tant que se'm van foradar la meitat dels mitjons...

Cafè vs te
Així com aquí el més habitual és prendre cafè, i el te encara és considerat més aviat com un "caprici" (quelcom més exclusiu, almenys), a Rússia és a l'inrevés. El cafè és molt més car i menys popular que el te. A mi això ja m'anava bé, no prenc cafè...

Les sabates
A Rússia hi ha el costum generalitzat de treure's les sabates quan s'arriba a casa, i disposen de sabatilles fins i tot per als convidats. A l'entrada sempre hi ha algun armariet o espai destinat a això. A l'hivern fer això és més que necessari, només cal mirar com queden les botes després de passar per un asfalt cobert de neu grisa.

Horaris laborals
Tot i viure a Barcelona (sí, després de 6 mesos d'independència vaig decidir que la cosa m'agradava i amb la tonteria aviat farà un any que el període més llarg que he passat a casa són 10 dies de setmana santa...), trobo a faltar l'ambient dominical a Rússia. Aquí el diumenge sol ser un dia ensopit, avorrit, trist, mort. Gairebé tot està tancat i la sortida més habitual és quedar-se a casa desesperant-se pensant en l'arribada del dilluns. A Rússia, el diumenge és un dia normal, com qualsevol altre. Els horaris laborals estan pensats de tal manera que gran part de la gent té dies de festa diferents i variables. Això, és clar, també té aspectes dolents, però tot està sempre obert. I, com ja vaig comentar, la presència dels 24h és molt més important que aquí.

Curiositats gestuals

• Comptar amb els dits
  No deixa de fascinar-me encara. Mai m'havia plantejat altres maneres de comptar amb els dits. Com compteu vosaltres? Suposo que tanqueu els punys i aneu aixecant dits: 1, 2...
  Els russos també coneixen aquest mètode, però el que he vist més freqüentment és a l'inversa: obren les mans i van plegant els dits i compten els dits que pleguen. Així, el que per a nosaltres seria un 8, per ells, en el procés de comptar, és un 2...
  Això sí, si es tracta simplement de mostrar un número amb la mà, sense comptar, ho fan com nosaltres.
• "Aquest li dóna a la beguda"
  (Recentment he descobert que també pot voler dir "vull beure (alcohol)"). El gest que nosaltres faríem és posar la mà com en forma de "telèfon", apropar-la a la boca i inclinar el cap enrere simulant que bebem. Doncs els russos, com a gest equivalent, es donen algun petit copet al coll. Gest completament opac i indesxifrable per a mi, si no m'ho expliquen... Hi ha diverses històries que expliquen aquest gest, una estava relacionada amb el fet que un home tenia un tatuatge oficial al coll, amb el qual podia aconseguir alcohol gratis... per això, en entrar a la botiga, sempre el mostrava.

Supersticions
A Rússia existeixen moltes supersticions i hi ha força supersticiosos. Per exemple, no es poden celebrar els 40 anys (porta mala sort), no es pot xiular a casa (repel·leix la riquesa), no se't pot caure sal (atrau infelicitat)...

Impressions de russos sobre nosaltres
I com ens veuen els russos a nosaltres? He sentit diversos comentaris de russos que han estat aquí. Que cridem força, que solem posar excuses (un "no" a seques, aquí, és estrany. Sempre ve acompanyat d'alguna explicació: el famós "És que...". No, a ells això no els cal!)
Diuen que sabem passar-nos-ho bé, que a vegades podem fer coses estranyes (com ara seure al terra al carrer si l'ocasió ho demana, o entrar al lavabo del sexe oposat per agafar paper a corre-cuita), i que aquí internet és insultantment car.


Segurament m'oblido de coses... Però bé, en fi, que torno a Rússia. En condicions molt diferents que el primer cop, i amb un menisc que pretén dificultar-m'ho, però amb moltes ganes. I segur que en vindré amb alguna cosa nova per explicar. No sé si aquest cop aconseguiré trencar alguna cosa, però a veure si descobreixo què és exactament això de l'"ànima russa"... 

Fins aviat! Gràcies per llegir-me!

Al final dels finals

Bona (última) nit!

Bé, ara sí que és definitiu. Exactament 6 mesos després (del 28 d'agost al 28 de febrer), em toca tornar a la meva aparcada realitat, aquella que vaig deixar en stand-by fa 185 dies.

Tinc la sensació d'estar a punt de despertar-me d'un somni molt dolç. Els rajos de sol comencen a travessar les cortines i d'aquí a poques hores sonarà el despertador. Per sort sé que torno a una realitat que m'agrada!

Han marxat els últims convidats, els amics de la residència, els meus, els de cada dia. Hem estat prenent el te. Que magnífics són i com els trobaré a faltar. No he tingut companya d'habitació en tot el febrer, i aquí ens hem quedat ara, aquestes 4 parets i jo. Armaris buits i maletes plenes.

Ara mateix em vénen al cap les imatges dels moments d'abans de “posar-me a dormir”. Aquella anada a l'aeroport acompanyats d'un diluvi universal. No sabíem si arribaríem. Tots els interrogants que se'ns plantejaven durant el trajecte amb avió. La indiferència del meu gat quan me'n vaig acomiadar (Em consta, però, que des de llavors ha agafat el -fins llavors inusual- costum de dormir al meu llit). I vaig tirant enrere i em poso a la pell d'una Aina que no tenia encara gaire idea de què li esperava però tenia moltes ganes de saber-ho. Em vénen al cap totes les vegades que em vaig acomiadar abans de marxar. La dolorosa diferència, però, és que aquells comiats eren un “fins després”, mentre que la gent de qui m'he acomiadat aquestes últimes setmanes, no sé quan (ni si) la tornaré a veure. Persones amb qui m'he estat veient regularment, en alguns casos cada dia, i que de sobte deixaré de veure. Com odio acomiadar-me...

Però què hi farem, d'això es tracta, no? Me'n vaig deixant enrere un bon grapat de motius per tornar. Estic convençuda que aquesta mena d'aventures tenen sentit precisament perquè tenen final i, essent conscient d'això, marxo satisfeta de com he aprofitat l'experiència i en faig un balanç més que positiu. Res em fa arrepentir-me de la decisió que vaig prendre a l'octubre del 2012 (podeu imaginar el temps que fa que ho tinc al cap?) decidint demanar aquesta beca.

La penúltima posta de sol

Però parlem de coses que no m'interessin només a mi. De separacions d'aquest tipus n'hi ha incomptables cada any. Tot canvia inevitablement, ens agradi o no. Ara volia fer uns últims comentaris sobre coses curioses.

Fa unes setmanes, un amic meu, estant amb mi, va haver de sobornar un policia amb una quantitat lleugerament inferior de 2,5€ per a que no el detingués sense cap motiu. Era el dia abans de la cerimònia d'inauguració dels jocs de Sochi i hi havia una bona colla de policies enduent-se joves al cuartelillo amb qualsevol pretext. Sembla ser que solen seleccionar nois acompanyats de noies, perquè és més probable que acabin pagant per ser deixats en pau.

Els jocs de Sochi també és un altre tema que podríem discutir àmpliament. Segur que molts heu sentit a parlar de la grandíssima suma de diners que ha costat, de la gent que ha mort preparant-ho, dels nyaps arquitectònics que ha provocat la falta de temps, etc. I molts segur que recordeu com una de les anelles olímpiques no es va obrir com tocava. Jo vaig veure tota la inaguració dels jocs des de la tele russa. Tots vam veure com aquella anella de fet s'obria, gràcies a algun tècnic de televisió àgil que, en adonar-se'n, va posar les imatges de l'assaig. Això sí, se'ls va escapar mostrar com el primer ministre, Medvedev, es va adormir durant la cerimònia o com (mare meva, com vam riure) una de les persones encarregades de formar la bandera de Rússia es va confondre de lloc (n'he buscat desesperadament un vídeo, però sembla que l'anella ha acaparat tota l'atenció). Pocs russos conec que estiguin contents amb aquests jocs (bé, ara sí, perquè Rússia ha guanyat). A més, des d'uns dies abans, el ruble ha estat caient. Quan vaig arribar, 1 euro eren uns 42 rubles; i l'altre dia en vaig canviar per 49.

Aquests dies he estat aprofitant per visitar llocs de la ciutat que em quedaven pendents.

Concert del cor

Vam anar també a algun altre concert del cor de la universitat, a algun museu (el de les papallones o la presó de la fortalesa), a algun ballet... I això dels espectacles em recorda un aspecte curiós a comentar. Al final dels espectacles, quan la gent aplaudeix, té lloc un fenomen que només he vist aquí. Comencen a aplaudir com a tot arreu, però al cap d'uns segons, com si fossin pèndols que es sincronitzen, comencen a picar tots al mateix moment.

L'"espantaocells" de la facultat
de filologia

Aquesta última setmana s'ha celebrat la Máslenitsa, que ve a coincidir amb la setmana d'abans de Carnaval. Durant aquesta setmana la gent menja bliny (creps russes), i fan altres coses, com ara cremar una mena de ninot amb forma d'espantaocells com a símbol de l'inici de la primavera. Però això jo ja no ho podré veure. Fa 3 dies seguits que està fent sol i hem tornat als 0 graus i fins i tot els hem superat (impensable al febrer). No hauria dit mai que tot això em faria sentir com de nou a la primavera, però així ha estat.

Anem acabant. Dono unes enormes i sinceres gràcies al programa Eranet-Mundus en general per existir i oferir aquestes súper beques. El recomano àmpliament i si algú en vol saber més em pot contactar.

Dono unes altres gràcies enormes a tots aquells que hagueu invertit una estona del vostre valuós temps en llegir encara que sigui una de les publicacions d'aquest bloc. Però el títol d'aquesta publicació (traducció de la meva expressió russa preferida), no significa necessàriament que això sigui tot per ara.

I unes altres gràcies a tots aquells amb qui he compartit algun moment d'aquests sis mesos. Us trobaré a faltar molt a vosaltres i al meu Piter. Us duré sempre al cor.

Què caram. En el fons, una miqueta de ganes de tornar, sí que en tinc... ;)

El viatge (2) i una creixent consciència de retorn

Bona nit! 

La segona part del viatge és, potser, la més interessant. Ens esperaven les següents ciutats: Kazan, Ekaterinburg, Kungur, Perm, Yaroslavl i Tula.

En aquesta segona part vam agafar trens que feien ja un recorregut més seriós, com les 13h de Kazan a Ekaterimburg (on vam sumar 2h a les 3h que ja ens duem de diferència amb casa - vam creuar dues zones horàries); o com les 19h de Perm a Yaroslavl, que, curiosament, va resultar ser el trajecte que es va fer més curt de tots. Bàsicament vam estar dormint tot el viatge...

 

Parc de gel a Ekaterinburg

Tant a Kazan com a Ekaterinburg vam gaudir de guies personalitzades, dues noies (amigues d'amigues de les meves companyes de viatge) es van oferir a ensenyar-nos i explicar-nos coses interessants sobre les seves respectives ciutats a canvi buscant, simplement, una mica de pràctica de l'anglès i contacte amb estrangers.

Kazan és la capital de la República del Tatarstan, on, a part de rus, també es parla tàtar. En aquesta república conviuen tranquil·lament l'islam i el cristianisme ortodox. És una ciutat força agradable i neta, amb un Kremlin molt elegant, de color blanc, i mesquites barrejades amb esglésies. Fins llavors mai havia entrat a una mesquita. També tenen certes peculiaritats gastronòmiques que vam mirar de provar, en concret un dolç, el txak-txak. Molt bo.

A Ekaterinburg (el punt més llunyà del viatge, al peu dels Urals – el límit entre la Rússia europea i l'asiàtica) també vam gaudir d'una visita guiada. El que té de bo anar amb locals és que veus molts secrets i detalls que normalment et passarien desaparcebuts. Gràcies a aquesta noia ens van deixar pujar de manera exclusiva a un dels edificis més alts de la ciutat, des del qual hi havia una vista magnífica. Malauradament, el dia següent em vaig quedar a l'hotel en contra de la meva voluntat després d'una nit de deliris febrils de la qual necessitava recuperar-me (i de la qual ja em van quedar seqüeles per la resta del viatge – inevitablement, era més fàcil cansar-se). Em vaig perdre alguns museus i paisatges però això no em va impedir anar a l'òpera aquell mateix vespre: vam veure Ruslan i Liudmila. Si bé es respirava una mica menys de professionalitat que als teatres de Sant Petersburg, no sóc ningú per a jutjar el talent dels actors, que era innegable...

Coves de gel a Kungur

A Kungur hi vam anar expressament d'excursió per a veure unes coves de gel força exclusives. Kungur és una ciutat petita que viu bàsicament del turisme que proporcionen aquestes coves. Va ser un dia diferent. Havíem dormit unes 4 hores.

Llits dels reclosos

Foto amb en Sergey

 Perm no el vam acabar de veure del tot, perquè la nostra prioritat era visitar “Perm-36”, l'únic camp de concentració de Rússia que queda en peu i es pot visitar; està convertit en un museu. No està situat ben bé a la ciutat, sinó a més d'una hora, i arribar-hi és molt difícil – hi ha molt males connexions. Però teníem tantes ganes d'anar-hi que vam agafar un taxi que ens hi portés. Entre les tres no va picar tant, i realment va valer la pena. Vam gaudir d'una visita guiada fantàstica. El guia, Sergey (se suposava que era el guia per a estrangers, però sabia dir les frases justes en un anglès força russificat. Vam acordar que parlaria en rus i, si no l'enteníem, li diríem) era senzillament magnífic, ho explicava tot molt clarament, amb detalls, repetia el que feia falta i fins i tot ens va fer fotos “divertides”. Al final ens va acabar explicant, gairebé emocionat, com el seu pare i la seva tia van anar a parar a un camp de concentració durant 10 anys pel simple fet de posseir i treballar terres, i les seqüeles que els en van quedar de per vida. Tot plegat, per posar els pèls de punta. Tots ens estaven molt agraïts per l'interès mostrat i ens demanaven que expliquéssim el que havíem vist allà, perquè tot el món ho ha de saber, perquè forma part del seu passat i no es pot oblidar -ni repetir. Memorable.

Yaroslavl

A Yaroslavl i a Tula, els últims dos dies, ja feia més fred. Vam baixar dels -5 i es notava; nopodíem estar tanta estona voltant com abans; entràvem a les esglésies més per agafar temperatura que per curiositat... A Yaroslavl, però (a part d'un monestir, diversos museus i un temple UNESCO), vam viure una gran casualitat. Caminant per la vora del Volga, vam veure de lluny una colla d'amics de la residència que casualment i d'improvist havien marxat a fer un viatget. Coincidir en temps i lloc exactes en un país tan enorme... Encara se'm fa difícil de creure!

El Volga nevat a Yaroslavl

 

En aquell moment del viatge ja no ens quedaven més hotels, així que ja ens veus carregant el mòbil en els llocs més estranys i inhòspits. En lavabos de pagament (són freqüents a les estacions, però si ensenyes el bitllet no et fan pagar. És indignant que, a més, sovint consisteixen en un forat al terra...), o a l'estació mateix... Mentre una s'amagava darrere un mostrador amb endolls temporalment abandonat, una altra vigilava que no s'apropés l'encarregada de torn...

L'església maca de Tula

 A Tula vam veure una de les esglésies més boniques de totes. El curiós és que la part més maca (així com d'Art Nouveau) estava tancada al públic, però -encara no sé ben bé com- un home va voler obrir-la només per a ensenyar-nos-la a nosaltres. Fantàstic.

A Tula hi ha poca cosa. És famosa per les fàbriques d'armes. El Kremlin estava mig en obres...

De nou, el millor va ser parlar amb la gent. A Kazan vam poder parlar amb un rus sord que s'allotjava al mateix hotel; va ser molt interessant. Mai havia parlat amb cap sord directament, i menys un de rus. Al principi va ser força difícil entendre'ns, perquè parlava amb gestos i pronunciava d'una manera molt inexacta, però anàvem fent, i llavors va aparèixer un amic seu que ens va fer d'intèrpret. Era un noi molt curiós, estudiava molts idiomes estrangers (escrits, és clar), i tenia moltes preguntes per a fer-nos sobre els nostres països. Vam parlar molta estona, i ens van tancar el metro...

Dormint coberta amb l'abric en un
tren de nit de 4h on no vam pensar
a demanar roba de llit

Una altra de les conclusions a què puc arribar és que fer aquest viatge sense saber ni mica de rus redueix i simplifica l'experiència d'una manera exagerada fins al punt que ja no només seria avorrit, sinó potser fins i tot perillós. En moltes ocasions, a causa de la manca d'organització i el caos amb molts transports, arribar al nostre destí depenia de la nostra capacitat de comunicar-nos, insistir i preguntar. I l'anglès, per allà, no es porta gaire.

I bé, aquí acabo el resum del meu viatge. Almenys he explicat tot el que m'ha vingut al cap. Respondré a qualsevol pregunta.

I mentrestant, vaig vivint per aquí a Piter. Ja tinc data oficial de tornada: el dia 28 de febrer.

El Kremlin blanc de Kazan

Ben poc em queda ja. Aquests dies he visitat més coses, potser en un atac de “ostres, que no em dóna temps”. Vaig visitar un museu d'art contemporani, Erarta, que està assenyalat com un dels must-see de la ciutat. Por em feia això d'”art contemporani” (el meu concepte d'art sol no encaixar amb el que s'accepta sovint per aquest tipus d'art), però em va sorprendre gratament. Val la pena. També vaig anar al museu d'història política russa, al museu etnogràfic i a un de ciència. Tots molt interessants, si bé és veritat que l'insuficient coneixement de l'idioma n'impedeix la comprensió completa....

Oh, i vaig anar al Marinski gratuïtament. Sí-sí. Beneïts imprevistos d'amics amb entrades. Un concert de duets i solistes d'òpera. Fantàstic.

Tot això ho combino amb estudi, que al cap i a la fi és el que he vingut a fer aquí (sí, ja sé que ho explico tot menys això, però segueixo anant a classe i aprenent, i aquestes coses). Se m'apropa l'únic examen “oficial” que faré en tota l'estada i toca preparar-se. Per cert, crec que no ho he dit, però el rus és un idioma molt bonic. Recargolat i complicat, ho és una estona. Però m'encanta.

Suposo que només publicaré una vegada més des de Rússia. Un cop a Catalunya, ja ho veurem. Però sigui com sigui, quedarà pendent l'especial de gastronomia. Aquests dies, després de l'examen, tocarà començar a posar els peus a terra, acomiadar-se i preparar tot el que falti per a la tornada. Ja tindré temps per dormir a Barcelona!

Fins aviat!

El viatge (1) i altres esdeveniments peterburgesos

Bona nit!
Avui (que és el nostre 5è mes-versari) us porto alguns detalls de la primera part del viatge que vam fer al gener. I després parlo d'alguns esdeveniments recents i importants de la ciutat (sóc conscient, per cert, que m'he inventat l'adjectiu "peterburgès", però m'agrada i el seguiré fent servir).
Perdoneu el desordre.

Ruta.

No és el viatge més increïble de la història dels viatges, però per a mi ha estat una gran aventura en una zona relativament exòtica i poc freqüentada per turistes no russos. Érem 3 noies: la meva companya d'habitació, catalana; una amiga alemanya de la residència i jo. Vam ser fora de casa 14 dies i vam visitar 11 ciutats en total; la més llunyana d'elles, Ekaterinburg, al peu dels Urals. 6 nits les vam passar en hotels, 1 en una casa particular i, la resta, en trens i sales d'espera. Pràcticament anàvem a ciutat per dia i ens desplaçàvem amb tren, elektrichka (tren de rodalies) o autobús. No valia la pena agafar cap avió – a més, a Rússia són més cars i menys segurs, segons les estadístiques.

Súzdal. Paisatges blancs per tot arreu

La primera meitat del viatge s'allarga de l'1 al 7 de gener. Durant aquells dies vam visitar, per ordre, Vladímir, Súzdal, Nizhnij Novgorod, Gorodets i Joshkar-Ola.

Les dues primeres formen part del conegut com a “Anell d'Or” de Rússia, que consisteix una ruta turística d'una petita part del país.

La dinàmica del viatge consistia en vagar entre trens i ciutats, a vegades fent excursions en autobús (com les de Súzdal i Gorodets).

La gent

Una de les coses amb les que més em quedo d'aquest viatge en general són les converses amb la gent. Ja siguin companys de trajecte, d'hotel, d'habitació o simplement gent a qui li preguntàvem el camí o l'autobús correcte. Vull tornar a intentar treure del cap, a tots aquells

Vladímir

que la tinguin, la idea que els russos són freds, secs i que no somriuen. És cert que pel carrer potser somriuen més aviat poc. Però pràcticament tothom a qui preguntàvem feia el possible per a donar-nos tots els detalls i explicacions de què eren capaços. A tots els sorprenia que estudiéssim rus i ens llençaven floretes. Altres temes que els solen sobtar (i preocupar) és el fet que estiguis a punt d'acabar la universitat i no tinguis ja algun pla de casament a la vista (verídic). I no s'estan de fer-te comentaris sobre la roba que portes (“us heu d'abrigar més”, “on és el teu gorro?”).
No va ser tan agradable trobar-se amb vells borratxos amb qui havies de compartir l'habitació segons on. Va arribar un nou hoste deprimit i entre els dos es van fotre una ampolla de vodka mentre s'explicaven les penes...

Trajectes
He arribat a diverses conclusions.

No m'agraden els autobusos. No hi puc dormir. En diverses ocasions posaven pel·lícules a totdrap que ho feien encara més difícil. Els trens, en canvi, m'agraden. Hi ha dos tipus de vagó. Per a fer-ne un resum: n'hi ha que tenen compartiments de 4 i n'hi ha en què tota la gent dorm en un mateix espai. Els dos són igualment interessants però òbviament, el de 4 és més còmode. També tenen un problema seriós amb la regulació de temperatures; o t'hi mors de fred o de calor. És qüestió d'anar-se abrigant o desabrigant.

Fred

Les temperatures en aquesta part del viatge i fins gairebé al final es van portar bé. Crec que no vam baixar dels -5ºC, cosa que encara feia prou agradable passejar pel carrer. El meu concepte de fred ha canviat completament, sobretot des que hem tornat a Peter (ja hem arribat a superar la barrera dels -20ºC). No em pensava que arribaria a dir això mai, però ara 0ºC s'ha convertit en una temperatura esperada i agradable amb la qual ve de gust sortir a passejar.

Què vam veure?
Bé, per a fer-ne un resum: A Rússia hi ha molts Kremlins (que vénen a ser fortaleses amb edificis a dintre) i moltes esglésies amb cúpules daurades o de colors, a vegades formant part de monestirs. A Nizhnij Novgorod vam visitar el museu de Saxarov, un físic nuclear rus activista dels drets humans que va estar, podríem dir, d'exili al seu propi país. Nizhnyj era una ciutat tancada als extrangers i allà va esar vivint aquell home, constantment vigilat. Es pot visitar casa seva i veure els llocs des d'on l'observaven.

També a Nizhnyj vam poder veure un tros d'una cerimònia religiosa en un monestir. Era sorprenent com aquelles dones grans podien aguantar fins a tres hores dretes (guanyant-se - com vam comentar amb l'home de seguretat, que tenia molta pelica – el paradís).

Detalls

Els carrers de les ciutats que no són Sant Petersburg o Moscou deixen bastant a desitjar (i no només els carrers). En molts casos estaven plens de gel que ningú elimina i era molt perillós caminar sense mirar ben bé on posaves els peus. El gel és dur, és una altra de les coses que vaig aprendre en aquest viatge...

Una altra cosa que vaig veure en gran quantitat durant el viatge van ser Sant Jordis.

Estàtua de Sant Jordi al Kremlin
de Nizhnij Novgorod

Imatges, escuts, objectes... per tot arreu. La majoria de vegades no es permetia fer fotografies, o s'havia de pagar per fer-ne. Però això no em va impedir ampliar la meva col·lecció. A més, a Vladímir hi havia una església dedicada a Sant Jordi on vaig preguntar a les dones que se n'ocupaven si sabien alguna cosa d'aquella versió alternativa que n'havia sentit (en què la princesa convenç Sant Jordi que no mati el drac). Les dones em van explicar que de versions n'hi havia infinites, però que a elles el que els importava és que Sant Jordi és un màrtir a qui van arrancar la pell.

Complicacions, anècdotes

En aquest viatge també vaig fer coses que en circumstàncies normals no faria i que no sé si

Càmeres en cotxes

tornaré a fer. Per exemple, pujar a un taxi compartit d'improvís perquè l'autobús s'ha quedat sense places. O pujar a taxis en general. Segurament molts de vosaltres haureu vist vídeos de russos bojos a la carretera. Això és perquè (entre altres motius, com ara que suboficialment es pot comprar el carnet de conduir) la majoria de russos, com a cosa habitual, porten una càmera al davant del cotxe que grava tot el que passa, per temes de l'assegurança. Vaig poder veure'n en funcionament.

També vam tenir algun problema. No tot podia sortir bé! Estàvem tornant de Gorodets a Nizhnij, amb autobús. A Nizhnij havíem d'agafar un tren fins a Kazan. Teníem previst arribar a la ciutat amb més de tres hores d'antelació per evitarproblemes... I va i ens trobem un embús, la causa del qual encara ens és desconeguda. Un trajecte d'1h, el vam fer amb 6 hores. Sort que just abans de pujar a l'autobús havíem comprat cartes i ens vam distreure. Òbviament, però, vam perdre el tren.

Magnífica companyia.
Joshkar-Ola. Al gener, una ciutat
sense arbre de nadal, a Rússia,
no és una ciutat.

Arribades a Nizhnij, calia trobar una manera d'arribar a Kazan fos com fos, perquè al dia següent ens hi esperaria una amiga que vam conèixer a Peter. Vam començar a preguntar a la gent de l'estació, a veure què hi podíem fer. Se'ns va acudir preguntar a uns policies i l'únic que en vam treure, enlloc de respostes, van ser preguntes (“i d'on sou? I on aneu? I on teniu els bitllets? I les maletes on són? Per què?”). De sobte, va venir corrents un senyor-àngel a qui li havíem preguntat. Ens va dir que havia sortit a investigar-ho i que en 20 minuts sortia una Marshrutka (autobuset) cap a Kazan. Però les maletes les teníem a l'hotel! Vam anar a parlar amb el conductor de la Marshrutka i li vam demanar que ens esperés, que agafaríem un taxi per anar a buscar les maletes. Va accedir-hi. Del no-res va aparèixer un home que va dir que ens portaria. Ens va cobrar el que va voler, és clar, però vam arribar i vam pujar a la Marshrutka. Un lloc estret, fred i incòmode, i a més feia ja 12h que no satisfèiem cap de les necessitats vitals bàsiques. Però tot va acabar bé. Vam arribar a Kazan abans que el tren que havíem perdut i tot! Quan li vam demanar a la senyora a veure si era possible recuperar part dels diners del bitllet, no entenia res (“Com? L'heu perdut? I què feu aquí llavors?”).

Nadal i la hospitalitat russa

Però després de 5h dormint i esmorzant en condicions pèssimes a l'estació de Kazan (es veuque no es pot dormir a les estacions, ja em diràs tu. I van

Joshkar-Ola

venir un cop a despertar-nos), va venir la nostra amiga a buscar-nos i amb ella vam marxar a la seva ciutat, Joshkar-Ola. Allà vam passar aquell dia i el matí del següent, que era Nadal. Ens van alimentar exageradament bé (visca la hospitalitat russa!) i va ser un molt esperat descans que ens ajudaria a recuperar forces per a la següent part del viatge. Joshkar-Ola és una ciutat poc coneguda, però és la capital de la República de Mari-el, on es parla una altra llengua a part del rus, el Txeremís o Marí. Vam tenir l'oportunitat de sentir-la en boca de l'àvia de la nostra amfitriona. També vam provar delícies típiques d'aquesta república (sense ànims de menysprear altres coses que vam tastar:

la Medovuxa, una mena de sidra típica de Súzdal; els Pryaniki, una mena de pa de gingebre de Gorodets i Tula; i el Txak-Txak, uns postres de la República del Tatarstan.I bé, per ara ho deixo aquí. Espero poder explicar aviat la segona part del viatge!

 
70è aniversari de l'alliberament del bloqueig de Leningrad

Aquests dies a Sant Petersburg estan essent molt molt freds. Ahir, 27 de gener, es va

Vista dels tancs avui, des de l'Hermitage

celebrar el 70è aniversari de l'alliberament del bloqueig de Leningrad: 900 dies de bloqueig, amb la misèria, gana i fred que comporten (tenint en compte que a l'inici del segle XX, pel que he sentit, va ser especialment fred. Havent viscut els -21ºC, m'esgarrifa pensar que van arribar als -35ºC sense calefacció). Putin va venir a la ciutat, però jo no el vaig veure. A la plaça del Palau hi van col·locar tancs i un escenari. Es van fer concerts i espectacles en diferents llocs de la ciutat i els esperats focs artificials, que no es van deixar veure per Any Nou com a senyal de dol pels recents actes terroristes, van tenir lloc a les 9 de la nit des de la fortalesa. Va ser tot un espectacle, no pels focs en si, sinó per veure com la gent del voltant cridava veient els focs. No ho solc fer, però en vaig gravar un tros en vídeo:

A una de les nombroses "basses" de
la ciutat, un home anònim fent-se
el senyal de la creu. A uns -12ºC.

El Baptisme, 19 de gener

El dia 19 de gener, a Piter, se celebra "el Baptisme". Els més valents (o insensats, com vulgueu) es banyen al riu tot fent el senyal de la creu tres vegades per a “purificar-se”. És un espectacle digne de veure, creieu-me, especialment si coneixes algú dels que es tiren...

I sí, en general, seguim sense parar. Que la Sònia aviat se me'n va i tenim coses pendents. Recentment he visitat el museu de les il·lusions, una illa-parc, moltes esglésies, l'Hermitage (segon cop), i el diumenge vam fer una excursió a Pskov (acompanyada d'una altra tensa història amb un taxista que coneix la ciutat pitjor que jo). Oh, i vam caminar per damunt d'un llac gelat. Aquest gel sí que no m'atreveixo a trencar-lo... 

Fins ben aviat!