El desembre atrafegat

Bona nit, amics!

Torno a escriure carregada de novetats. Aquestes dues setmanes han estat molt intenses; un no-parar. Comencem.

La sala del teatre Marinsky on vam
veure el concert

Cultura. Vam anar al teatre més famós i bonic de la ciutat en dues ocasions. En una d'elles vam veure un concert de Brahms i Shostakóvich, aquest segon no el coneixia i em va agradar molt, el recomano, fins i tot a aquells a qui no els entusiasmi la música clàssica.
També vam veure una òpera: Borís Godunov. És la primera vegada que en veia una. És cert que són llargues, i si són en un altre idioma a vegades es pot fer difícil seguir-la, però en el meu cas m'havia llegit l'argument a casa i a dalt hi havia una pantalla amb subtítols en anglès. Així que no hi ha excusa! I en aquesta ocasió vam estar a la millor sala de totes.

La sala principal del Marinsky

Sinterklaas: nadal a l'holandesa.

Els nens holandesos no esperen el pare noel, sinó Sinterklaas, que és un senyor vell que ve des d'Espanya(!) en un vaixell de vapor i després viatja amb cavall acompanyat dels seus ajudants negres que s'anomenen “Pedritos los negros”(!) i reparteix regals als nens la nit del 5 al 6 de desembre.

Per què explico això? A la residència tenim dos bons amics holandesos que no volien passar un any sense Sinterklaas i ens van convidar a alguns a participar-hi. Entre adults es fa una mena d'amic invisible en què cada u rep dos noms i ha de fer dos regals i -atenció!- dos poemes personalitzats (aquesta és la part més important, de fet). Va ser un vespre molt agradable amb menjar típic holandès, regals sorpresa i llàgrimes de riure degudes a algunes bones rimes.

Parc aquàtic. Sí senyors, vaig anar a un parc aquàtic a Sant Petersburg al desembre. Quin és el secret? Doncs que no està a l'aire lliure. I així, amb una amiga russa que tenia moltes ganes d'anar-hi, vam estar tirant-nos per tobogans i entrant i sortint de saunes, jacuzzis i piscines d'onades mentre des de la finestra vèiem un paisatge blanc i endevinàvem un vent salvatge. Poc puc dir dels parcs aquàtics russos; només que tenen noms estrambòtics (Votervíl – intent de “Waterville”), que hi ha gent encarregada de fer-te fotos amb vestit de bany sense preguntar-te, i que els socorristes, posats a no fer, no fan ni bonic.

Sectaris. La Cienciologia també ha arribat a Sant Petersburg i busca adeptes. Dient-me que m'havien de fer 5 preguntes relacionades amb esport i salut, em van demanar que entrés a un local i allà vaig viure en primera persona com ve a ser el procés de captació. Intenten fer-te sentir malament (i si no ho aconsegueixen, intenten convèncer-te que per dintre ho estàs), t'intenten fer creure que tens un problema i que ells (i els teus diners) en tenen la solució. La tercera persona amb qui vaig parlar semblava menys experta en persuasió, així que quan em vaig cansar (i encara vaig trigar massa) li vaig dir el que pensava de tot allò i me'n vaig anar. I encara vaig dir poc (no us ha passat mai, quan tot allò que hauries d'haver dit només se t'acudeix després, quan ja és massa tard?)

Però es tracta d'una cosa seriosa; algú amb un mal dia o un humor desequilibrat podria caure fàcilment a les seves urpes. Precaució.

La nova taula

El meu aniversari. Vaig entrar a Rússia amb 20 anys, i ara n'he fet 21 aquí. El dia abans vaig tenir una festa d'aniversari molt inusual, a la residència, amb majoria de parlants de rus, i la resta estudiants de rus, per tant, aquesta va ser la llengua de comunicació. Es va fer estrany no poder entendre algunes de les converses que tenen lloc a la teva pròpia festa d'aniversari.

Dos dies abans va entrar un senyor a la cuina just quan acabàvem d'esmorzar i va dir que ens canviaria la taula per una de més gran. “Fantàstic! Així hi cabrem millor!”

Però el dia següent ens vam adonar que la nova taula era tan gran que no cabia per la porta. Desastre!! Afortunadament, la nostra anterior i petita taula encara reposava al passadís de fora, esperant que algú se l'emportés, i la vam poder recuperar temporalment. Ara ja ha desaparegut.

Спасибо всем!! (Если кто-то из
вас меня читает х))

Tot va anar fantàsticament! I el dia següent (l'aniversari) vam anar a sopar amb uns amics i també va anar genial :) Aquell dia em van passar dues coses per primera vegada: vaig dinar a un restaurant vegà i vaig veure com queia neu sense núvols (?).

Oh, i els meus alumnes de castellà se'n van recordar i em van fer un regal...!! Me'ls menjo (a ells i als bombons). I mira que aquell dia tenien un examen...!!

La "rotonda", al pis de dalt (no
tinc fotos des de baix perquè una
senyora ens va fer fora de seguida)

La rotonda. Hi ha un pis a Sant Petersburg que es coneix amb aquest nom. És un edifici amb una escala de cargol amb moltes llegendes i històries de l'estil “si puges les escales caminant amb els ulls tancats, se t'apareix X”. Crec que els peterburgesos (i els russos en general) són molt supersticiosos. Les parets d'aquests llocs cada any s'omplen de desitjos, i cada any algú les neteja, però s'omplen inevitablement. Cada X temps tanquen la porta, però també cada X temps algú la reventa i el lloc torna a estar obert. Ara mateix està tancada, però vam esperar a que en sortís un veí. Entenc que als veïns no els agradi gaire rebre visites que els pintin a les parets. Però bé...

Moscou.

 

Plaça Roja. De veritat que no és
tan gran.

Sí, aquest últim cap de setmana l'hem passat a Moscou, la Sònia i jo! Hi vam anar amb un tren nocturn molt rus. A l'anada vam fer amics (i vam comprovar una cosa cultural que comentaré un altre dia); a la tornada, no.

 Què dir de Moscou? Està bé, però m'agrada més Piter. És una ciutat maca, però enorme, tens la sensació que no te la podries acabar mai. No em va semblar tan estressant com m'havien dit, amb gent corrent amunt i avall; com a molt ens vam agobiar algun moment al metro (que, per cert, és molt bonic i mola molt, però trobo que està molt mal indicat – i només en rus).

 

El palau de fusta Kolomenskoe,
hi vivien tsars. Una passada -
i per dintre, encara millor

Una altra cosa que segueix pertorbant-me és el fet que a la plaça principal de la capital del país més gran del món (la plaça roja, que tampoc és tan gran) hi reposa un cadàver, el de Lenin, que, com és esperable i comprensible, tenia unes altres intencions respecte el que volia que fessin amb el seu cos un cop mort i, per tant, no deixa de ser un delicte d'incompliment d'una última voluntat... Si és que el cos exposat és el verdader, és clar! Almenys és gratuït, però. Això sí, ho has de donar tot abans d'entrar; no pots entrar amb mòbil, ni càmera, res de res. Hi ha policies a totes les cantonades del mausoleu i no et deixen portar les mans a les butxaques. 

Cap de cérvol en un centre
comercial buit

Vam visitar coses molt boniques a Moscou, però no es tracta de fer el mateix que fan totes les guies. Així que us deixo algunes fotos i alguna anècdota.

Buscàvem un lloc per dinar abans d'entrar a un recinte i vam veure que prop d'allà hi havia anunciat un centre comercial. En entrar-hi, vam comprovar que es tractava d'un centre prou nou, tant, que gairebé cap local s'havia venut o ocupat encara (de fet, només hi havia una farmàcia, una botiga de joguines i el súper). Així vam estar voltant per un centre comercial nou de trinca però pràcticament buit. En un dels locals vam trobar un cap de cérvol dissecat, i encara algun altre cap no identificat per allà. Millor no fer preguntes.

Un nou Sant Jordi per a
la col·lecció

Oh, i encara una altra cosa. Per a qui no ho sàpiga, tinc un “intent de col·lecció” de fotos de Sant-Jordis que em trobo pel món (un hobby com qualsevol altre). A Moscou vaig ampliar la meva col·lecció de manera important, fent (ho he d'admetre) cas omís de les prohibicions de fer fotografies.
Va ser molt interessant parlar amb alguns moscovites (el que deia: sembla que els fascina veure estrangers - i més si parlen una mica de rus). En vam conèixer un, per exemple, que creia que Ucraïna encara era Rússia.
I per cert, vaig veure la tomba d'Stanislavsky. Alguns lectors entendreu que em portés bons records (Estanisquè?)

Una altra cosa que no us podeu perdre. Mireu aquest parell de vídeos. Devíem estar a uns -9 graus. Al primer, el que balla és un senyor gran. Al segon, una colla de babushki (senyores grans) canten i ballen amb vestits tradicionals, i aconsegueixen engrescar altres senyores. Fixeu-vos en la potència del crit del segon 55. M'hauria agradat tallar els vídeos però no disposo de temps ni de prou habilitat.

 

 

En fi, i en breus tindrem aquí el Nadal (bé, aquí no: a Rússia el celebren el dia 7 de gener). Hi ha qui marxarà a veure la família i tornarà, hi ha qui marxarà per no tornar, hi ha qui ja ha marxat (una de les professores). Símptomes que aquesta aventura ja ha entrat ben bé (i tristament) a la seva segona meitat. Com que l'Aina no torna a casa per Nadal, casa ve a l'Aina: demà passat m'arriben els pares de visita i passaran el nadal catòlic aquí. Així sí que serà un Nadal com ha de ser!

I vet-ho aquí que quedarà ben poc pel 2014... que començarà d'una manera molt especial (com començarà, ho esbrinareu en el proper episodi!)

Una abraçada!

Ara el puc trencar literalment

Salutacions des de Rússia!

Per fi vaig aconseguir pagar la residència! Com, quan? Una setmana després, a la quarta i per la via oficial (que no té perquè ser l'habitual...).

Fa unes entrades comentava que aquí les portes s'obren cap a fora i que volia descobrir per a què. La resposta de la professora va ser que en aquest país la gent té altres prioritats abans que el comfort i simplement no es pensa a facilitar els petits detalls quotidians. Després de pensar-hi, pot tenir lògica que una porta que dóna al carrer s'obri cap a fora (en un lloc fred pot apartar la neu – si bé, depèn de la que hi hagi, et privarà de sortir. També fa que no s'embruti de neu desfeta el terra de dintre). Però tot i així em segueix semblant estrany. Avui, precisament, gairebé me n'obren una als nassos...

L'eslovaca va desaparèixer uns dies per deixar pas a un personatge que encara cau pitjor. Un parisenc d'una edat considerable que s'entesta a fer el contrari del que li diuen, a interrompre i a qüestionar-ho tot. S'asseu com el gamberro de la classe i fa servir el mòbil mentre li parlen/parla. Un dia una professora ens explicava una expressió equivalent a “posar dels nervis”.

“I a tu, què et posa dels nervis?” 

“Els professors de Rússia amb les seves constants preguntes”.

Conec pocs parisencs, i sóc anti-generalitzacions, però aquest compleix l'estereotip...

Els profes no es queden enrere, però. N'hi ha que no tenen problema per agafar el telèfon enmig de classe, per exemple. I les típiques preferències / manies hi són; però la cosa empitjora si aquestes depenen de la procedència de l'alumne. I aquesta gent saben posar-se estrictes, i gairebé cruels! Fa unes setmanes va començar a classe una noia de la Xina. El tracte que va rebre per part de la professora va fer que no tornés mai més al nostre grup (decisió a la qual devia arribar després d'eixugar-se les llàgrimes que la professora li va fer caure...)

Primera nevada (27/11).
Vistes des de l'institut

Quina altra novetat tenim? Oh, la neu! Sí, la neu ja ha arribat a Peter, sembla que s'ha fet esperar més del normal. Per a algú com jo que ha vist la neu amb prou feines 5 vegades a la vida, encara és una meravella. Però tots estan d'acord que d'aquí a pocs dies ja n'estarem farts. I tots els russos insisteixen (amb -2 ó 0 graus) que encara “fa calor”. No vull imaginar la que m'espera, doncs. A més, per alguna raó, hem anat a parar al racó més fred de tota la ciutat, al carrer amb més vent, a tocar del golf de Finlàndia. Ja he estrenat l'abric “de veritat” i quan surto al carrer em sento com un astronauta.

I aquestes setmanes també han estat un no parar. Vet aquí algunes de les coses que hem fet:

• Museu del bloqueig de Leningrad i Kunstcamera.
  Són dos museus de la ciutat als quals tenim accés gratuït gràcies al carnet d'estudiant

  

  "No pasarán!"

   :D El primer d'ells és força petit. Expliquen que havia de ser com 40 vegades més gros del que ha acabat essent, però sembla que a Stalin, que era (i se sentia), podríem dir, el responsable del bloqueig, no li va fer gaire gràcia i el museu va acabar essent molt més petit. El museu està més centrat en la victòria russa que en la causa de la mort del 90% de víctimes del bloqueig: la fam.
  La Kunstcamera és un museu completament fora de sèrie. El va crear el fundador de la ciutat, Pere I, un home amb molts interessos i a qui li agradava molt viatjar. Tenia col·leccions de diferents objectes del món, i estan exposats en aquest museu. Des d'objectes de diferents tribus i pobles de diversos continents fins a una col·lecció de fetus deformats en formol; hi ha realment coses molt curioses...

• Concerts i teatres. L'oferta cultural d'aquesta ciutat és inacabable, i no necessàriament cara. Unes amigues locals ens van portar a un concert de jazz

  

  Concert a l'església no ortodoxa

  que es feia en un pis particular normal i corrent, l'amo del qual, ja fa 10 anys, va decidir organitzar concerts a casa seva cada setmana. I així, a la russa, en petit comité, però amb uns seients millorables, tens 2h de concert, i després se't convida a te i galetes. I a acariciar el mixo. Això sí, a partir de les 22h, s'ha de vigilar – és l'hora de silenci pactada amb els veïns!
  També vam tenir l'oportunitat d'anar a un concert de música clàssica gratuït a una de les poques esglésies no ortodoxes de la ciutat.
  Una professora de l'institut una mica estranya, fa unes setmanes, al lavabo, va començar una conversa amb l'amiga andalusa i amb mi. Buscava algú que tingués suficient interès i nivell de rus per anar al teatre, perquè els seus alumnes no acabaven d'apreciar l'ocasió. I vet-ho aquí que l'altre dia vaig anar a veure una comèdia russa al teatre. Va estar molt bé. Aquí tots els teatres són molt bonics, i encara no he vist els millors...!

• La posta de sol. Vistes.
  
  

  

  Posta de sol des de la platja

  El sol apareix tan rarament que, si el veus un cop a la setmana, pots considerar que ha estat una setmana de bon temps. Per aquesta raó, quan, en llevar-me un dilluns, vaig veure el blau del cel, vaig decidir que seria el dia ideal per anar a la “platja” d'una de les illes a veure la posta de sol. Vam passar fred, però va valer la pena!!
  Oh, i també vam veure com els ponts estaven oberts per fi, segurament per última vegada, perquè a l'hivern ja no els obren – els vaixells no naveguen pel gel...

  

  Hermitage de nit

Pont obert

• Senyores (babushki)
  N'hi ha moltes. En aquesta franja d'edat, per a cada home hi ha 7 dones (en general, a Rússia hi ha moltes més dones que homes, però d'això, si de cas, en parlaré en una altra ocasió). Tenen fama de ser molt fortes i resistents.
  En aquest país sembla que la gent està acostumada a fer cua per a tot (especialment per temes burocràtics). Prop de l'avinguda principal hi ha un lloc típic on fan “pyshki”, una delícia local en forma de donut i gust de xurro. Les cues en aquest local són al·lucinants i n'hi ha a tot hora. Doncs va venir una senyora, quan ja estàvem força aprop de la barra, i amb cara d'angelet va dir: “que us fa res que em posi davant vostre?”. Ens vam mirar l'andalusa i jo amb cara d'incredulitat, després vaig esclatar a riure, i en aquestes condicions li vaig dir a la senyora que sí. No vaig saber dir que no... Almenys ho va demanar! I sí, va donar les gràcies, però només després d'aconseguir els seus pyshki.
  Diuen que els russos són molt freds, però és evident que tot són generalitzacions. Encara no he estat prou temps aquí com per a atrevir-me a fer un “retrat robot” del rus estàndard, però crec que aquí he trobat més àvies amb ganes de xerrar que en tota la meva vida. Especialment quan veuen que ets guiri però que parles una mica de rus, llavors prepara't: donaran per suposat que ho entens tot i et dedicaran un monòleg intentant aportar-te coneixements. L'altre dia, la revisora del bus em va passar telèfons d'interès.

• Velikij Novgorod. És potser l'excursió que més m'ha agradat fins ara, i també la més
  llunyana i freda. Surt força amunt en la llista de coses que no et pots perdre de Rússia segons la guia de la meva companya d'habitació, i per alguna cosa deuria ser! Aquesta ciutat és de les més antigues de Rússia (té la primera i segona esglésies que s'hi van construir). Queda a una mica més de 150 km de Peter – aquí al costat. Hi ha un kremlin, una torre, campanes i moltes, moltes esglésies. Com bolets. Feia força fred (la fotografia ho suggereix), però n'hem gaudit molt!

Quin fred!!

La primera església de Rússia

• Mosaics secrets.
  La majoria de peterburgesos de tota la vida no són conscients que tenen aquesta trencadissa de colors al bell mig de la ciutat. És un secret molt ben amagat...!
  
  

  

  
  
  
  
  
  
  
  

• Uniformes i policies.

  

  Foto feta pel carrer dissimuladament i,
  conseqüentment, moguda
  (no sé si els faria gaire gràcia)

  
  En aquesta ciutat es veuen uniformes contínuament. No sé quants tipus de policia tenen; i a això li sumem els alumnes de les escoles militars i marítimes, que han d'anar a l'escola amb uniforme i desfilen pel carrer o van als teatres vestits així. Parlant de policies, l'altre dia vaig veure com, durant més d'una hora, paraven a tots els homes de cara poc blanca que sortien d'una parada de metro i els demanaven els papers.

Ara ja porto aquí tres mesos. El temps passa tan ràpid que fa por. Però alhora, penso en l'estiu, en els dies i setmanes abans de marxar, i semblen formar part d'una vida molt llunyana. Així de diferent és el ritme que porto aquí!

Bé, això s'està allargant. Com sempre: massa temps sense escriure, una entrada massa llarga i coses que queden pendents d'explicar... A veure si algun dia puc parlar-vos de la gastronomia o de l'idioma en exclusiu...!

Bona nit! (aquí gairebé sempre és de nit....) I perdoneu la "qualitat" d'algunes fotografies!

Soborns o intercanvis de favors

Bon dia de nou des de Peter!

La burocràcia torna a fer de les seves, no se'n cansa. Però almenys després d'un mes he recuperat el meu passaport. El concepte de burocràcia implica -inevitablement i a tot arreu on vagis- cues, complicacions i maldecaps. Però la russa es distingeix, sobresurt i trenca tots els esquemes. A totes les burocràcies del món hi ha una única i determinada transacció per la qual rarament se't posaran dificultats (tot i que, desagradable, ho seguirà essent): estic parlant de pagar.

No sé si ho he explicat, però per pagar la residència (i la bugaderia) he d'anar a un edifici que està situat a 1,5 kms de la meva residència. Això ja de per si et treu les ganes d'anar a pagar. Però bé, hi ha busos. La qüestió és que aquesta setmana ja hi he anat tres vegades per intentar – o per demanar que em deixessin – pagar el mes de novembre, i no hi ha hagut manera. La primera vegada vaig arribar 5 minuts abans de la pausa per dinar i no em van voler atendre. El segon dia sembla ser que tenien una mena de “problemes tècnics planificats” i s'havia d'anar a un altre edifici a encara més quilòmetres al qual no tenia ganes ni temps d'anar. El tercer dia em diu la tia que “avui no cobrem als de la vostra residència.” “I quan, doncs?” “No ho sé. Ja, ja”. I s'asseu i deixa de mirar-me. Del plan: ja he acabat amb tu. “Quan torno, llavors?” “No ho sé. Potser dilluns”. Són dues noies joves a qui se'ls en fum si pagues o no.
Quan la gent de darrere un taulell es posa borde amb tu hi ha tres camins possibles: bé espantar-te, bé fer veure que te la rellisca la seva poca educació i actuar neutrament, o bé posar-te tu encara més borde. Estan ordenades per efectivitat, de menys a més. Jo opto per la segona perquè va més amb mi, però si aquesta mena de situacions s'allarguen gaire més qualsevol dia posaré en pràctica la tercera.

Ahir vaig arribar tard a classe per haver volgut pagar la residència, i la professora -amb qui hi ha (a vegades massa) bon rotllo- em va preguntar què havia passat i li vaig explicar. Després d'alguns comentaris i intervencions de la resta, diu:

“Sobre això tinc una cosa a dir... bé, no, no ho diré. Bueno, va, sí, posem-ho d'aquesta manera. Vas a veure la directora de la teva residència. Hola, Senyora X, veurà, estic molt ocupada, ja sap, classes, feina... i mai tinc temps d'anar a pagar la residència. Potser a vostè algun dia li ve de camí... o hi passa a prop... i no li faria res passar a pagar l'habitació per mi. És clar que li faria falta aquesta quantitat per la gasolina... -mirada als ulls- i li podem afegir això per les molèsties... Entens de què et parlo, oi?”.

Aquí sembla que hi ha moltes coses que funcionen així. L'altre dia em van explicar que si portes convidats a la residència i s'hi estàn més estona de la permesa, has de pagar una multa de 500 rubles (12 euros) a la residència. O bé li pots pagar 200r (5 euros) al vigilant personalment, perquè se li esborri una mica la memòria.

Tornant a un dels temes principals de l'altre dia -la immigració-, la setmana passada vam viure una situació molt distreta a classe. Sí, encara seguim parlant del mateix. Aquell dia tenia son, però això em va despertar de cop. A cada un de nosaltres li tocava parlar de la situació de racisme al seu país. Dues noies txeques explicaven amb tot el respecte de què eren capaces que al seu país hi ha molts gitanos i que en moltes ocasions són ells els que reben ajudes abans que joves txecs pobres. I tot va començar quan a l'eslovaca se li va acudir comentar que els gitanos “no són persones, són micos”. La classe es va quedar força callada al principi, però després el to de la conversa va anar pujant fins que es va convertir en una discussió, sobretot entre l'austríac i l'eslovaca. Aquesta deia que la culpa que ells tinguin tants gitanos a Eslovàquia és la UE i tots els grans països que hi ha darrere (com ara Alemanya o Espanya – aquí tothom es va posar a riure). L'austríac va dir que era conscient que el seu país donava suport als gitanos d'Eslovàquia, però la noia no ho va acabar d'entendre i s'ho va prendre com un atac personal: “explica'm perquè caram algú com tu, que no té res a veure amb Eslovàquia, defensa els gitanos al meu país”. La discussió va donar moments tan bons com els següents:

“Nena, tens 22 anys. Què m'has de venir a explicar a mi? Tranquilita”. O bé:

- I quina és la solució, doncs? Matar-los?
- Jo no he dit això.

- Però ho veig a la teva cara. 

- Bé, a alguns sí que els hauríem de matar...

La sueca de classe, que està treballant en una organització pels drets humans, estava molt vermella, s'anava passant la mà per la cara i sospirant deia “estic molt cansada...”.
Al final tots estaven molt contents d'haver estat capaços de discutir... en rus.

A part de tot això, però, aquests dies hi ha hagut bons moments. Vam visitar el museu rus i vam anar al cinema a veure una nova pel·lícula russa, Stalingrad, que no em va acabar de fer el pes. Crec que per Europa no se n'ha sentit a parlar gaire. També vaig visitar el creuer Aurora, un vaixell museu símbol de Sant Petersburg i un dels protagonistes de la Revolució d'Octubre. I per fi vaig entrar a la famosa “catedral de colors”, (també anomenada església del Salvador sobre la sang vessada, o bé catedral de la Resurrecció de Crist)

Vam fer també un parell d'excursions:

Part de la fortalesa

• Staraya Ladoga. És un poble a uns 120 kms de Sant Petersburg i es disputa amb alguna altre ciutat la condició de “primera capital de Rússia”. Va ser molt interessant sortir del turístic Sant Petersburg i moure'ns i espavilar-nos per un poble més aviat petit, molt més rus i menys artificial que la gran ciutat. Allà hi havia una fortalesa i unes quantes esglésies, una d'elles dedicada a Sant Jordi, que també és patró de Rússia. Un senyor d'una botiga ens va explicar que, segons la tradició russa, a la llegenda, Sant Jordi no arriba a matar el drac perquè una dona el convenç que no ho ha de fer. No havia sentit mai aquesta versió i em va picar molt la curiositat. Intentaré esbrinar-ne més coses. De moment, aquesta setmana em van fer notar que a darrere de les monedes de “cèntims” hi ha la imatge de Sant Jordi matant el drac. Aquí els cèntims (copécs) tenen tan poc valor que ni m'hi havia fixat...!
  
  

  

  Un carrer de la suposada primera
  capital de Rússia

  

  Un dels temples a Staraya Ladoga

  
  

• Lomonosov / Oranienbaum. Un altre palau amb un altre jardí. A aquesta gent els sobren els palaus. És un dels menys visitats perquè durant molt de temps va estar en obres. Llàstima que part del recinte estava tancat i que feia molt de fred. Però el palau i els jardins de davant eren molt bonics!
  
  
  
  

Oh, l'altre dia vaig oblidar comentar una cosa. Les escales del metro, a vegades, es paren. De sobte i sense avisar. Des que sóc aquí només ho he vist dues vegades, i mai ha passat a la meva escala, sempre a alguna del costat. Sorprèn bastant. Volen alguns mòvils i altres coses que la gent tenia a les mans, i no em vull imaginar el que li pot arribar a passar algú que estava baixant les escales corrent (hi ha molta gent que ho fa – són tan llargues...!).

En fi, us seguiré mantenint al corrent! Tot va molt bé. M'encanta aquesta ciutat! :)

Pocos rusos en Rusia?

Hola de nou!

Ni amb el ferm propòsit d'escriure més sovint aconsegueixo trobar temps per a actualitzar. Senyal, però, que no m'avorreixo! Almenys (per) ara no tinc aventures burocràtiques de què queixar-me.

Segurament alguns de vosaltres heu sentit a parlar de recents aldarulls a Rússia relacionats amb la immigració. Fa unes setmanes, prop d'un miler de manifestants russos es van reunir a Moscou per a protestar per la mort d'un jove rus que hauria estat apunyalat per un immigrant del Caucas pocs dies abans. Hi va haver moltes detencions pel comportament agressiu d'alguns manifestants contra comerços regentats per immigrants.

Es tracta d'un tema delicat; el 8% de la població del país és immigrant (i no sé si aquí hi ha inclosos els il·legals). Conflictes ètnics, religiosos i lingüístics resulten inevitables.

Aquesta notícia li ha vingut com anell al dit a una de les nostres professores, la de culturologia, i, sense saber ben bé com, portem 3 setmanes parlant sobre neonazis. “Rússia per als russos” és el que m'he cansat de sentir al documental que ens va posar fa poc.

Aquí he de fer una puntualització: en rus existeixen dues paraules diferents per a dir “rus” (persona). Tenim русский (russkij, o "rus ètnic") i россиянин (rossiyanin, o ciutadà de Rússia). Evidentment, no tots els ciutadans de Rússia són russos ètnics, i la frase del documental utilitza la paraula russkij.

La professora és una dona molt moderna i tolerant; tot i que gran, ha viatjat molt i ha vist moltes coses i no deixa de comparar Rússia amb occident. Sempre hi surt perdent Rússia, és clar. De fet, crec que encara no ha tingut ni una paraula d'afecte per aquest país. Ens ho explica tot sense embuts i sense por de res: si aconsegueix que vegem què es cou per aquí i que sapiguem que no tots són igual de conformistes, haurà valgut la pena. L'admiro i alhora em sap greu. És de la mena de gent que fa falta per a canviar les coses, només que se'n necessita en molta quantitat i més joves.

Ningú s'ho acabava de creure quan l'eslovaca de classe va preguntar “i si ningú els vol, per què no els deporteu? A Eslovàquia no ho podem fer perquè hi ha la UE. Però a vosaltres ningú us ho impedeix”.

I alguns no sabíem on mirar quan una professora que no és “russa ètnica” feia comentaris com ara:

“sí, són molts, i els veus pel carrer i se senten completament còmodes i lliures, i parlen la seva llengua... i no respecten ni estimen el meu país ni la meva llengua. Imagineu-vos que esteu en una marshrutka i el conductor parla per telèfon en una llengua que no és la vostra. Quina gràcia us faria?”.

Bé, senyora, a mi la llengua que parli m'és igual, el que em molesta és que parli per telèfon...

I ja que parlo d'anècdotes de classe, hauríeu d'haver vist la cara d'una de les professores quan a classe vam comentar una notícia d'un “gairebé-transexual”; un nascut-noi que se sentia noia. “Com? Espera. Ho he sentit bé? Preguntes. Hi deu haver preguntes, no? Pregunteu, va. Però veiam, és noi o noia? I per dins creu que és noia? Però... Oh, mare meva. En fi”.

Avui volia parlar una mica del transport públic de la ciutat. Curiositats que han esdevingut el meu dia a dia i que ja em resulten fins i tot familiars.

Portes de metro a una estació del centre

• El metro. No és tan famós com el de Moscou, però les estacions més antigues són força boniques i estan ben decorades. El que el distingeix, però, és la profunditat. Si bé no és el metro més profund del món, si fem la mitjana de profunditat de les diferents estacions, els guanya a tots. Veient la foto de les escales a la publicació anterior ja us ho podíeu suposar. Això és degut a la situació de Sant Petersburg, de sòl pantanós i inestable, al golf de Finlàndia. El metro ha de travessar aquestes terres tremoloses fins a trobar terra ferma, a més d'assegurar-se de passar per sota el riu Neva.
  En moltes estacions el metro s'agafa d'una manera curiosa que no havia vist mai. Parets i portes separen completament el viatger de l'andana, i les portes només s'obren quan arriba el metro.

  

  Una altra estació, més semblant
  a les nostres

  
  És graciós, perquè els "bitllets" del metro s'anomenen zhetoni i tenen forma de moneda. L'altre dia vam ajudar a uns turistes d'Andorra i Alicante perquè, per error, van posar canvi i zhetoni al moneder, indistintament, i seguien esperant el seu bitllet. Segur que cada dia hi ha més d'una situació semblant..!

• L'autobús i el troleibús. Els poso en una categoria única perquè, tot i que per als peterburgesos segurament representa una diferència important, jo encara no sóc plenament conscient de quan n'estic agafant un o un altre. El troleibús és un autobús que va amb cables, bàsicament. Com un tramvia, però amb pneumàtics. No té els sorolls i olors d'un autobús normal, perquè funciona amb electricitat.
  El que més em va cridar l'atenció és el mètode de pagament (i ara parlo dels dos alhora). En alguns d'ells li has de pagar el viatge al conductor en sortir. Un viatge val uns 60 cèntims (però jo ja tinc el meu bitllet d'estudiant!). En canvi, en altres autobusos, hi tenim una figura especial, anomenada en rus konduktor, però no condueix: vindria a ser el nostre revisor. Aquest konduktor (normalment senyora) va voltant per l'autobús cobrant el bitllet i assegurant-se que tothom hagi pagat. Quan l'autobús va ple és realment incòmode, sobretot quan el konduktor és gras (trobo que, en general, aquí hi ha poca gent grassa, però precisament alguns d'ells fan de konduktor). A més, si estan de bon humor, es dediquen a anar proclamant el nom de les parades. Això està bé.

• Les marshrutkes. Ja n'he parlat en alguna ocasió. Són furgonetes semi-(il·)legals, una mica més cares que l'autobús. Els conductors són propietaris de la furgoneta en qüestió i són, com ja vaig dir, capaços de fer diverses coses alhora (cobrar, conduir, parlar per telèfon, tancar els ulls...). No solc pujar-hi perquè el meu bitllet de transport no inclou aquesta mena de desplaçaments però són una bona opció per anar d'excursió a llocs propers a la ciutat. Oh, i sovint les condueixen immigrants.

• El tramvia. Encara no n'he agafat cap. Té pinta de ser molt més antic i inestable que la resta de transports. Vejam si n'agafo algun aviat.

• La elecktrichka. És l'equivalent al nostre tren de rodalies. N'hi ha amb seients més i menys còmodes. No sempre pots seure, i hi ha senyores venent qualsevol mena de productes o cantant. Els preus fan riure comparats amb els dels nostres trens de rodalies...

I ara us faré cinc cèntims del que he estat fent aquests dies per Peter.

La nostra cuina, amb el nou
armari

• Mobles de la residència. No hem recuperat la taula, però l'altre dia vaig arribar a casa i teníem un nou armari a la cuina. A més, quan una bombeta es fon, ens la canvien. Menys mal!

• En aquestes últimes setmanes hem fet un parell d'excursions. Una d'elles a Vyborg; és el lloc més llunyà a què hem anat fins ara (tot just a poc més de 100 kms; això, a Rússia, no és res). És una ciutat-poble amb un castell-fortalesa. Hi havia poc moviment, però era bonic. Des de la torre hi havia molt bones vistes.
  
  

  

  Vistes de Vyborg des de la fortalesa

Catedral de Kronstadt

• Una altre excursió va ser a Kronstadt, una ciutat-illa del golf de Finlàndia a 30 kms de St Petersburg i connectada amb ella mitjançant un parell de ponts. Hi havia una catedral molt bonica i un parc. No hi vam estar massa estona perquè precisament aquell dissabte va ser el dia més fred des que som aquí; i fins ara és l'únic dia en què va arribar a caure neu (això sí, sense quedar-se a terra). Ai la que ens espera...!

• Gats dins de catedrals. L'altre dia vaig anar a descobrir una catedral que es troba al principi (o al final?) de l'avinguda principal de la ciutat, el Nevskij prospekt. Els habitants de Peter (i la ciutat en conjunt) semblen tenir una relació especial amb els gats. Només un nen petit i jo ens vam meravellar de veure'n un dintre aquesta catedral. I només jo el vaig perseguir fent-li fotos.

  

  Una mica moguda, però...

  

  Gat a la catedral

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
   

• El temps. La tan anunciada temporada de pluges ja ha arribat. És estrany veure el terra sec; gairebé tan estrany com veure el sol. El dia s'està començant a escurçar a una velocitat d'espant: El mes passat, a les 7:30 ja es feia de dia. Ara a les 9 tot just es comença a fer de dia. La meva valoració de les temperatures està canviant; ara 10 graus són més aviat calor...

• Els preus. La majoria de coses, aquí, són més barates que a Catalunya. Excepte, potser, la roba, la tecnologia i la vivenda, en general el cost de vida és més baix. Hi ha paquets de tabac a un euro o fins i tot menys. (La professora diu que no es pot pujar el preu del tabac i de l'alcohol perquè la gent es revoltaria). La literatura també és perillosament barata; pots comprar clàssics per menys de tres euros.

• Panellets. Els volíem fer el dia que tocava, però l'ametlla mòlta, aquí, és un producte inexistent (o caríssim, exòtic i inaccessible). Després de tres dies d'odissea vam aconseguir tots els ingredients en la quantitat i formada desitjada i, tot i que podrien tenir millor pinta, aquí els tenim!
  
  

En general: tot bé, segueixo amb les classes d'espanyol (cada vegada m'agrada més); vam anar encara un altre dia a la classe de ioga i vam celebrar un sopar per a donar a conèixer el pa amb tomàquet amb embotit de veritat a alguns veïns. 

Ah, i només un últim comentari. Fa uns dies, a Catalunya vau canviar l'hora dels vostres rellotges. A Rússia, fa un parell d'anys que van decidir que no es canviava. Conseqüència: ja no ens separa una diferència de 2 hores, sinó de 3. Incòmode per a skypejar. Però bé, què hi farem!

Vistes des de la Catedral de Sant Isaac

Records des de Peter!