Ara el puc trencar literalment

Salutacions des de Rússia!

Per fi vaig aconseguir pagar la residència! Com, quan? Una setmana després, a la quarta i per la via oficial (que no té perquè ser l'habitual...).

Fa unes entrades comentava que aquí les portes s'obren cap a fora i que volia descobrir per a què. La resposta de la professora va ser que en aquest país la gent té altres prioritats abans que el comfort i simplement no es pensa a facilitar els petits detalls quotidians. Després de pensar-hi, pot tenir lògica que una porta que dóna al carrer s'obri cap a fora (en un lloc fred pot apartar la neu – si bé, depèn de la que hi hagi, et privarà de sortir. També fa que no s'embruti de neu desfeta el terra de dintre). Però tot i així em segueix semblant estrany. Avui, precisament, gairebé me n'obren una als nassos...

L'eslovaca va desaparèixer uns dies per deixar pas a un personatge que encara cau pitjor. Un parisenc d'una edat considerable que s'entesta a fer el contrari del que li diuen, a interrompre i a qüestionar-ho tot. S'asseu com el gamberro de la classe i fa servir el mòbil mentre li parlen/parla. Un dia una professora ens explicava una expressió equivalent a “posar dels nervis”.

“I a tu, què et posa dels nervis?” 

“Els professors de Rússia amb les seves constants preguntes”.

Conec pocs parisencs, i sóc anti-generalitzacions, però aquest compleix l'estereotip...

Els profes no es queden enrere, però. N'hi ha que no tenen problema per agafar el telèfon enmig de classe, per exemple. I les típiques preferències / manies hi són; però la cosa empitjora si aquestes depenen de la procedència de l'alumne. I aquesta gent saben posar-se estrictes, i gairebé cruels! Fa unes setmanes va començar a classe una noia de la Xina. El tracte que va rebre per part de la professora va fer que no tornés mai més al nostre grup (decisió a la qual devia arribar després d'eixugar-se les llàgrimes que la professora li va fer caure...)

Primera nevada (27/11).
Vistes des de l'institut

Quina altra novetat tenim? Oh, la neu! Sí, la neu ja ha arribat a Peter, sembla que s'ha fet esperar més del normal. Per a algú com jo que ha vist la neu amb prou feines 5 vegades a la vida, encara és una meravella. Però tots estan d'acord que d'aquí a pocs dies ja n'estarem farts. I tots els russos insisteixen (amb -2 ó 0 graus) que encara “fa calor”. No vull imaginar la que m'espera, doncs. A més, per alguna raó, hem anat a parar al racó més fred de tota la ciutat, al carrer amb més vent, a tocar del golf de Finlàndia. Ja he estrenat l'abric “de veritat” i quan surto al carrer em sento com un astronauta.

I aquestes setmanes també han estat un no parar. Vet aquí algunes de les coses que hem fet:

• Museu del bloqueig de Leningrad i Kunstcamera.
  Són dos museus de la ciutat als quals tenim accés gratuït gràcies al carnet d'estudiant

  

  "No pasarán!"

   :D El primer d'ells és força petit. Expliquen que havia de ser com 40 vegades més gros del que ha acabat essent, però sembla que a Stalin, que era (i se sentia), podríem dir, el responsable del bloqueig, no li va fer gaire gràcia i el museu va acabar essent molt més petit. El museu està més centrat en la victòria russa que en la causa de la mort del 90% de víctimes del bloqueig: la fam.
  La Kunstcamera és un museu completament fora de sèrie. El va crear el fundador de la ciutat, Pere I, un home amb molts interessos i a qui li agradava molt viatjar. Tenia col·leccions de diferents objectes del món, i estan exposats en aquest museu. Des d'objectes de diferents tribus i pobles de diversos continents fins a una col·lecció de fetus deformats en formol; hi ha realment coses molt curioses...

• Concerts i teatres. L'oferta cultural d'aquesta ciutat és inacabable, i no necessàriament cara. Unes amigues locals ens van portar a un concert de jazz

  

  Concert a l'església no ortodoxa

  que es feia en un pis particular normal i corrent, l'amo del qual, ja fa 10 anys, va decidir organitzar concerts a casa seva cada setmana. I així, a la russa, en petit comité, però amb uns seients millorables, tens 2h de concert, i després se't convida a te i galetes. I a acariciar el mixo. Això sí, a partir de les 22h, s'ha de vigilar – és l'hora de silenci pactada amb els veïns!
  També vam tenir l'oportunitat d'anar a un concert de música clàssica gratuït a una de les poques esglésies no ortodoxes de la ciutat.
  Una professora de l'institut una mica estranya, fa unes setmanes, al lavabo, va començar una conversa amb l'amiga andalusa i amb mi. Buscava algú que tingués suficient interès i nivell de rus per anar al teatre, perquè els seus alumnes no acabaven d'apreciar l'ocasió. I vet-ho aquí que l'altre dia vaig anar a veure una comèdia russa al teatre. Va estar molt bé. Aquí tots els teatres són molt bonics, i encara no he vist els millors...!

• La posta de sol. Vistes.
  
  

  

  Posta de sol des de la platja

  El sol apareix tan rarament que, si el veus un cop a la setmana, pots considerar que ha estat una setmana de bon temps. Per aquesta raó, quan, en llevar-me un dilluns, vaig veure el blau del cel, vaig decidir que seria el dia ideal per anar a la “platja” d'una de les illes a veure la posta de sol. Vam passar fred, però va valer la pena!!
  Oh, i també vam veure com els ponts estaven oberts per fi, segurament per última vegada, perquè a l'hivern ja no els obren – els vaixells no naveguen pel gel...

  

  Hermitage de nit

Pont obert

• Senyores (babushki)
  N'hi ha moltes. En aquesta franja d'edat, per a cada home hi ha 7 dones (en general, a Rússia hi ha moltes més dones que homes, però d'això, si de cas, en parlaré en una altra ocasió). Tenen fama de ser molt fortes i resistents.
  En aquest país sembla que la gent està acostumada a fer cua per a tot (especialment per temes burocràtics). Prop de l'avinguda principal hi ha un lloc típic on fan “pyshki”, una delícia local en forma de donut i gust de xurro. Les cues en aquest local són al·lucinants i n'hi ha a tot hora. Doncs va venir una senyora, quan ja estàvem força aprop de la barra, i amb cara d'angelet va dir: “que us fa res que em posi davant vostre?”. Ens vam mirar l'andalusa i jo amb cara d'incredulitat, després vaig esclatar a riure, i en aquestes condicions li vaig dir a la senyora que sí. No vaig saber dir que no... Almenys ho va demanar! I sí, va donar les gràcies, però només després d'aconseguir els seus pyshki.
  Diuen que els russos són molt freds, però és evident que tot són generalitzacions. Encara no he estat prou temps aquí com per a atrevir-me a fer un “retrat robot” del rus estàndard, però crec que aquí he trobat més àvies amb ganes de xerrar que en tota la meva vida. Especialment quan veuen que ets guiri però que parles una mica de rus, llavors prepara't: donaran per suposat que ho entens tot i et dedicaran un monòleg intentant aportar-te coneixements. L'altre dia, la revisora del bus em va passar telèfons d'interès.

• Velikij Novgorod. És potser l'excursió que més m'ha agradat fins ara, i també la més
  llunyana i freda. Surt força amunt en la llista de coses que no et pots perdre de Rússia segons la guia de la meva companya d'habitació, i per alguna cosa deuria ser! Aquesta ciutat és de les més antigues de Rússia (té la primera i segona esglésies que s'hi van construir). Queda a una mica més de 150 km de Peter – aquí al costat. Hi ha un kremlin, una torre, campanes i moltes, moltes esglésies. Com bolets. Feia força fred (la fotografia ho suggereix), però n'hem gaudit molt!

Quin fred!!

La primera església de Rússia

• Mosaics secrets.
  La majoria de peterburgesos de tota la vida no són conscients que tenen aquesta trencadissa de colors al bell mig de la ciutat. És un secret molt ben amagat...!
  
  

  

  
  
  
  
  
  
  
  

• Uniformes i policies.

  

  Foto feta pel carrer dissimuladament i,
  conseqüentment, moguda
  (no sé si els faria gaire gràcia)

  
  En aquesta ciutat es veuen uniformes contínuament. No sé quants tipus de policia tenen; i a això li sumem els alumnes de les escoles militars i marítimes, que han d'anar a l'escola amb uniforme i desfilen pel carrer o van als teatres vestits així. Parlant de policies, l'altre dia vaig veure com, durant més d'una hora, paraven a tots els homes de cara poc blanca que sortien d'una parada de metro i els demanaven els papers.

Ara ja porto aquí tres mesos. El temps passa tan ràpid que fa por. Però alhora, penso en l'estiu, en els dies i setmanes abans de marxar, i semblen formar part d'una vida molt llunyana. Així de diferent és el ritme que porto aquí!

Bé, això s'està allargant. Com sempre: massa temps sense escriure, una entrada massa llarga i coses que queden pendents d'explicar... A veure si algun dia puc parlar-vos de la gastronomia o de l'idioma en exclusiu...!

Bona nit! (aquí gairebé sempre és de nit....) I perdoneu la "qualitat" d'algunes fotografies!