Bon dia de nou des de Peter!
La burocràcia torna a fer de les
seves, no se'n cansa. Però almenys després d'un mes he recuperat el meu passaport. El concepte de burocràcia implica
-inevitablement i a tot arreu on vagis- cues, complicacions i
maldecaps. Però la russa es distingeix, sobresurt i
trenca tots els esquemes. A totes les burocràcies del món hi ha una
única i determinada transacció per la qual rarament se't posaran
dificultats (tot i que, desagradable, ho seguirà essent): estic
parlant de pagar.
No sé si ho he explicat, però per
pagar la residència (i la bugaderia) he d'anar a un edifici que està
situat a 1,5 kms de la meva residència. Això ja de per si et
treu les ganes d'anar a pagar. Però bé, hi ha busos. La qüestió
és que aquesta setmana ja hi he anat tres vegades per intentar – o per demanar que
em deixessin – pagar el mes de novembre, i no hi ha hagut manera.
La primera vegada vaig arribar 5 minuts abans de la pausa per dinar i
no em van voler atendre. El segon dia sembla ser que tenien una mena
de “problemes tècnics planificats” i s'havia d'anar a un altre
edifici a encara més quilòmetres al qual no tenia ganes ni temps
d'anar. El tercer dia em diu la tia que “avui no cobrem als de
la vostra residència.” “I quan, doncs?” “No ho sé. Ja, ja”.
I s'asseu i deixa de mirar-me. Del plan: ja he acabat amb tu. “Quan
torno, llavors?” “No ho sé. Potser dilluns”. Són dues noies joves a qui
se'ls en fum si pagues o no.
Quan la gent de darrere un taulell es posa borde amb tu hi ha tres camins possibles: bé espantar-te, bé fer veure que te la rellisca la seva poca educació i actuar neutrament, o bé posar-te tu encara més borde. Estan ordenades per efectivitat, de menys a més. Jo opto per la segona perquè va més amb mi, però si aquesta mena de situacions s'allarguen gaire més qualsevol dia posaré en pràctica la tercera.
Quan la gent de darrere un taulell es posa borde amb tu hi ha tres camins possibles: bé espantar-te, bé fer veure que te la rellisca la seva poca educació i actuar neutrament, o bé posar-te tu encara més borde. Estan ordenades per efectivitat, de menys a més. Jo opto per la segona perquè va més amb mi, però si aquesta mena de situacions s'allarguen gaire més qualsevol dia posaré en pràctica la tercera.
Ahir vaig arribar tard a classe per
haver volgut pagar la residència, i la professora -amb qui hi ha
(a vegades massa) bon rotllo- em va preguntar què havia passat i li
vaig explicar. Després d'alguns comentaris i intervencions de la resta, diu:
“Sobre això tinc una cosa a dir... bé, no, no ho diré. Bueno, va, sí, posem-ho d'aquesta manera. Vas a veure la directora de la teva residència. Hola, Senyora X, veurà, estic molt ocupada, ja sap, classes, feina... i mai tinc temps d'anar a pagar la residència. Potser a vostè algun dia li ve de camí... o hi passa a prop... i no li faria res passar a pagar l'habitació per mi. És clar que li faria falta aquesta quantitat per la gasolina... -mirada als ulls- i li podem afegir això per les molèsties... Entens de què et parlo, oi?”.
Aquí sembla que hi ha moltes coses que funcionen
així. L'altre dia em van explicar que si portes convidats a la residència
i s'hi estàn més estona de la permesa, has de pagar una multa de 500 rubles
(12 euros) a la residència. O bé li pots pagar 200r (5 euros) al
vigilant personalment, perquè se li esborri una mica la memòria.
Tornant a un dels temes principals de
l'altre dia -la immigració-, la setmana passada vam viure una
situació molt distreta a classe. Sí, encara seguim parlant del
mateix. Aquell dia tenia son, però això em va despertar de cop. A cada
un de nosaltres li tocava parlar de la situació de racisme al seu
país. Dues noies txeques explicaven amb tot el respecte de què eren capaces que al seu
país hi ha molts gitanos i que en moltes ocasions són ells els que reben ajudes abans que joves txecs pobres. I tot va començar quan a l'eslovaca se
li va acudir comentar que els gitanos “no són persones, són
micos”. La classe es va quedar força callada al principi, però
després el to de la conversa va anar pujant fins que es va convertir
en una discussió, sobretot entre l'austríac i l'eslovaca. Aquesta
deia que la culpa que ells tinguin tants gitanos a Eslovàquia és la
UE i tots els grans països que hi ha darrere (com ara Alemanya o
Espanya – aquí tothom es va posar a riure). L'austríac va dir que
era conscient que el seu país donava suport als gitanos
d'Eslovàquia, però la noia no ho va acabar d'entendre i s'ho va
prendre com un atac personal: “explica'm perquè caram algú com
tu, que no té res a veure amb Eslovàquia, defensa els gitanos al meu país”. La discussió va donar moments tan bons com els següents:
“Nena, tens 22 anys. Què m'has de
venir a explicar a mi? Tranquilita”. O bé:
- I quina és la solució, doncs? Matar-los?
- Jo no he dit això.- Però ho veig a la teva cara.- Bé, a alguns sí que els hauríem de matar...
La sueca de classe, que està
treballant en una organització pels drets humans, estava molt
vermella, s'anava passant la mà per la cara i sospirant deia “estic
molt cansada...”.
Al final tots estaven molt contents d'haver estat capaços de discutir... en rus.
Al final tots estaven molt contents d'haver estat capaços de discutir... en rus.
A part de tot això, però, aquests dies hi
ha hagut bons moments. Vam visitar el museu rus i vam anar al
cinema a veure una nova pel·lícula russa, Stalingrad, que no
em va acabar de fer el pes. Crec que per Europa no se n'ha sentit a parlar gaire.
També vaig visitar el creuer Aurora, un vaixell museu símbol de
Sant Petersburg i un dels protagonistes de la Revolució d'Octubre. I
per fi vaig entrar a la famosa “catedral de colors”, (també
anomenada església del Salvador sobre la sang vessada, o bé catedral de la Resurrecció de Crist)
Vam fer també un parell d'excursions:
- Staraya Ladoga. És un poble a uns 120
kms de Sant Petersburg i es disputa amb alguna altre ciutat la
condició de “primera capital de Rússia”. Va ser molt
interessant sortir del turístic Sant Petersburg i moure'ns i
espavilar-nos per un poble més aviat petit, molt més rus i menys
artificial que la gran ciutat. Allà hi havia una fortalesa i unes
quantes esglésies, una d'elles dedicada a Sant Jordi, que també és
patró de Rússia. Un senyor d'una botiga ens va explicar que, segons
la tradició russa, a la llegenda, Sant Jordi no arriba a matar el
drac perquè una dona el convenç que no ho ha de fer. No havia
sentit mai aquesta versió i em va picar molt la curiositat.
Intentaré esbrinar-ne més coses. De moment, aquesta setmana em van fer
notar que a darrere de les monedes de “cèntims” hi ha la imatge
de Sant Jordi matant el drac. Aquí els cèntims (copécs) tenen tan
poc valor que ni m'hi havia fixat...!
Un carrer de la suposada primera
capital de Rússia
Un dels temples a Staraya Ladoga
 |
| Part de la fortalesa |
- Lomonosov / Oranienbaum. Un altre palau amb un altre
jardí. A aquesta gent els sobren els palaus. És un dels menys visitats perquè durant molt de temps va estar en obres. Llàstima que part del
recinte estava tancat i que feia molt de fred. Però el palau i els
jardins de davant eren molt bonics!
Oh, l'altre dia vaig oblidar comentar una cosa. Les escales del metro, a vegades, es paren. De sobte i sense avisar. Des que sóc aquí només ho he vist dues vegades, i mai ha passat a la meva escala, sempre a alguna del costat. Sorprèn bastant. Volen alguns mòvils i altres coses que la gent tenia a les mans, i no em vull imaginar el que li pot arribar a passar algú que estava baixant les escales corrent (hi ha molta gent que ho fa – són tan llargues...!).
En fi, us seguiré mantenint al corrent! Tot va molt bé. M'encanta aquesta ciutat! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada