La diada

Avui fa tot just dues setmanes que vaig arribar a Sant Petersburg. No és la primera diada que passo fora del país, però aquesta vegada em sap més greu que l'altra. D'una manera o d'una altra, per a qui vulgui i per a qui no, avui fem història. M'agrada i m'emociona, però alhora no m'agrada haver-me de conformar amb veure-us per la televisió. Aquest cop tinc els peus a Rússia i el cap a Catalunya, i no a l'inrevés, com just abans de marxar.

Avui a classe hem parlat sobre el vocabulari relacionat amb les eleccions, la campanya electoral, etc. La professora (una dona gran però de mentalitat molt moderna) ens ha demanat que per a la setmana que ve preparem una presentació parlant sobre les últimes eleccions al nostre país. A classe hi ha una altra espanyola i hem decidit que jo parlaria sobre les eleccions catalanes, i sembla que a tots els ha picat la curiositat. Em trobo un altre cop amb la tasca pubillística de ser ambaixadora del territori propi. Ho faré tan bé com pugui!

A més de 2800 quilòmetres de distància de Barcelona poc puc fer per a participar físicament a la cadena, mal que em pesi. A Sant Petersburg no s'ha organitzat (almenys que jo hagi sabut) cap cadena alternativa, com a altres ciutats del món. Per això me n'he anat a la plaça de l'Hermitage amb l'estelada a fer la meva pròpia cadena d'una sola baula, unida a la vostra de manera metafòrica amb llaços invisibles però ferms.

Un senyor d'una altra època ha volgut fer també la seva aportació a la causa.

El senyor que s'ha volgut fer la foto després d'escoltar-me

Au! Doncs, fills de Catalunya, doneu-vos les mans
i ben units com a germans
tant en temps de pau com en la guerra
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.


Visca Catalunya!